usuari 
passwd 
        

octubre 2017

1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031
 

SEGUEIX-NOS

|

Comencen essent espontanis i graciosos, però volen ser tant el centre d’atenció que acaben essent repelents"

Quan donem autonomia i maduresa als fills
a fons
Quan donem autonomia i maduresa als fills

Si els pares es mantenen ferms, aconseguiran tots els resultats positius

Em comentava una amiga, advocat, que va anar al seu despatx un client, que és enginyer, amb la seva filla de 9 anys i em deia: “Va ser impossible mantenir una conversa centrada i coherent, perquè la nena no parava d'intervenir"

Al principi feia gràcia, però al final va resultar insopurtable”. 

A partir d’aquest exemple ens podem plantejar les següents qüestions: -La nena era maleducada? Per què? – Per què el pare no va intervenir intentant que la filla respectés la conversa? 

Sovint els adults pensem que els infants ja aprendran a comportar-se amb l’edat i no és benbé així. Acostuma a passar que , en un infant on la intervenció de l’adult és escassa, aquest anirà reforçant actituds esporàdiques que després es convertiran en mals hàbits. 

En el cas de l’anècdota, la nena havia reforçat una actitud de cridar l’atenció i buscar maneres diferents perquè li fessin cas, i si ningú l’havia rectificat.... Generalment a aquests infants que de petits se’ls deixa fer bastant “la seva” sense posar-hi unes regles de joc de respecte als altres... comencen essent espontanis i graciosos, però volen ser tant el centre d’atenció i absorveixen tant que acaben essent repelents i insuportables. 

A casa manifesten aquestes actituds no deixant mai que la mare tingui una conversa plàcida amb el pare, perquè d’alguna manera se’l troben entremig dels dos insistint per parlar i quan el deixen dir no té resper dir. 

Conec un matrimoni que van fer-se conscients d’aquest acaparament tan fort que exercien en ells els seus dos fills. Deien:” com més atenció els donem més exigents, egocèntrics es tornen i menys cas ens fan. S’adonaren que els nens dominaven la situació familiar i al matrimoni els era difícil parlar entre ells, o llegir una estona sense ésser interromputs. 

Aleshores conscients de la importància que havien de donar a la seva relació personal , per poder educar millor els fills, varen establir la norma dels 30 minuts. Varen fer un pla d’acció dient als nens que durant aquest temps juguessin o fessin els deures, perquè els pares havien de parlar o llegir si era el cas. 

Al principi els nens interrompien, però els pares, amb suavitat, els deien que faltava “x” temps per arribar als 30 minuts. Al final els nens s’acostumaren a arribar a casa i saber organitzar-se el temps, fent deures jugant .... A l’hora de sopar tenien més coses per parlar i a la llarga la vida es va fer més agradable entre ells. Els pares van “curar” els fills de la dependència d’atenció, posant el matrimoni en primer lloc. Els fills van millorar en autonomia i seguretat. Comunicaven amb més sentit i feien menys rebequeries. Al matrimoni també els havia anat bé aquest poder parlar amb tranquil.litat. 

És una experiència que animo a fer-la els pares que es trobin en aquestes situacions. Han de tenir en compte que al principi de posar-ho en pràctica els fills intentaran trencar la “regla del joc”, però si els pares es mantenen ferms en fer-la complir, l’aconseguiran amb tots els resultats positius que comporta. 

Rosa Grau

|