Martí de Riquer

CAPÍTOLS 1 i 2

Benvolguts Anna i Rafel,

He llegit la vostra novel·la i m'ho he passat molt bé. Em sembla francament interessant i dóna ganes de seguir llegint.

M'ha agradat molt, Anna, la manera com deixes el lector intrigat per saber què deu haver passat a en Jaume. Es nota que tens una idea global de la novel·la, encara que només hagis escrit el primer capítol. Serà interessant veure com acabaran altres el que tu has començat.

Rafel. Has fet un retrat complet del protagonista, el Jaume, com et demanaven els organitzadors. Tenies molt difícil continuar el primer capítol, perquè calia assumir un esquema començat per una altra persona, i t'haig de dir que a penes no es nota el canvi d'autor.

Ara convé que els que continuïn la vostra novel·la, no obrin nous temes, sinó que completin els que ja heu obert vosaltres. És important que el lector sàpiga el mateix que sap el protagonista, perquè no se senti enganyat per l'escriptor.

Us animo a no desaprofitar aquest do per a l'escriptura. Llegiu molt i escriviu. Felicitats.

Martí de Riquer

Maria Barbal

CAPÍTOL 3

A Júlia Lehnert 

Benvolguda Júlia,

El teu text, capítol tercer de la novel.la, destaca per la seva agilitat, gràcies al domini del diàleg, que aconsegueix fer avançar l'argument, sense oblidar la descripció de l'interior dels personatges i la creació d'una atmosfera. També m'ha semblat excel.lent el final, en què mantens els lectors intrigats i, per tant, amb moltes ganes de continuar llegint la novel.la.

Enhorabona pel teu talent i per la teva dedicació !

Amb una abraçada,

Maria Barbal

Ramon Folch i Camarasa

CAPÍTOL 4

A Laia Leira, autora del capítol IV,

El teu text m'ha resultat apassionant. Escrit amb un gran sentit del ritme narratiu, s'ajusta a les condicions prefixades i conté una descripció molt "viscuda" dels diversos escenaris on es desenvolupa l'acció. Sense caure en les excessos gratuïts, has sabut mantenir i fins i tot augmentar el nivell d'intriga, i tot això ho has fet amb la traça d'una veritable escriptora.

Si, com espero, perseveres, sentirem parlar de tu, noia!

Ramon Folch i Camarasa

Josep Gòrriz

CAPÍTOL 5

Terrassa, 19 de desembre de 2.003

A la Lídia Orellana, estudiant de 4t d’ESO d’Alpicat:

He llegit amb interès el cinquè capítol de la novel·la, és a dir el nostre capítol, més que nostre, teu, perquè tu l’has patit, tu l’has fruit i tu hi has posat llavors que germinaran en el sisè, el setè...

Segur que et deus haver adonat que escriure –ser convincent, atrapar el lector- no és fàcil, però no és fàcil per ningú, començant per mi. Si sabessis els centenars de fulls que he llençat a la paperera! Però per damunt de la dificultat, hi ha la passió, aquelles ganes boges d’explicar una història, la teva història, i transmetre emocions, reflexions, idees...; tot plegat fa que donis per bones les jornades que hi has posat, tancat al despatx, a altes hores de la nit, quan els altres dormien, o a la tarda, mentre passejaven.

El procés d’aprenentatge no s’acaba mai, però al llarg del camí culls fruits que renoven la passió i estimulen la sembra. Tu ja n’has collit un d’important: el teu capítol penjat a internet! Quina il.lu! Sé positivament que no es tracta d’una loteria, t’ho has guanyat a pols intentant construir una narració creïble, descrivint una atmosfera absorbent i polint el llenguatge amb expressions clares i suggestives: un enreixat de ferro, lluent, com si fos nou, empresonava els seus desitjos de marxar d’aquell lloc horrible.

Això és literatura, Lídia. Tira per aquí i, sobretot, no tanquis els ulls a res, tafaneja tant com puguis, investiga, experimenta, viu intensament... perquè la resta no importa: és, simplement, tècnica.

Una abraçada!

Josep Gòrriz

Emili Teixidor

CAPÍTOL 6

Barcelona, desembre del 2003

Apreciada Eva Anton Ferremonte:

He llegit tots els capítols i el teu - el VI - amb especial atenció. Trobo que has aconseguit seguir el fil de la narració molt bé i que no baixès l'interès del nus que heu bastit entre tots - l'enjòlit que en diuen en català del "suspense" anglès - i això no és gens fàcil. Quan els autors són diversos, l'escriptor - en el teu cas l'escriptora - no és l'amo total del text, i s'ha d'adaptar a l'equip amb una disciplina que tu has demostrat tenir. Penso que si més endavant estudies Ciències de la Comunicació i acabes treballant de periodista o presentadora o guionista, aquesta experiència et servirà per adaptar-te a un grup de redactors o guionistes, que avui ja no treballen en solitari.

Has seguit les indicaciones que t'han donat, i m'han agradat sobretot les expressions que fas servir, "aixecar-se d'una revolada", "un assumpte que més que fosc per a ell era negre", "mantenir el control...el poc que podia ser controlat", "la situació estava fora de les seves mans...si és que en algun moment ho havia estat"...etc, que posen un punt de distància irònica molt elegant a la teva escriptura.

Escrius de manera directa, com escau a una narració de misteri o policíaca. I acabes el capítol en punta, deixant la situació en interrogant i a la vegada amb una frase contundent que pesarà en la continuació de la trama. Deixes una bomba a les mans de la Sònia que ja veurem com esclatará.

Felicitats, Eva, per la feina feta i segueix llegint i escrivint que ens calen més escriptors i escriptores. Fixa't que a les llibreries més de la meitat de les obres publicades són tra-duccions d'autors de fora. I això no pot ser!

Endavant i no decaiguis!

Ben cordialment,

Emili Teixidor

Jaume Cela

CAPÍTOL 7

Barcelona, 17 de gener de 2004

Benvolgut fillol literari,

Ja saps que d’un padrí en pots esperar coses molt variades i, sobretot, consell. Tu decidiràs si en fas cas o no. Prepara’t, doncs, que et vull comentar alguns punts del teu capítol.

Has fet un bon resum d’alguns elements anteriors que ajuden a seguir el fil de la història i ho has sabut lligar bé. Has mantingut ben viu l’enigma, aquell punt de misteri que estira el lector, que el fa avançar i, a més, has exposat alguns temes molts interessants –per exemple, les hipòtesis de corrupció que podrien explicar algunes conductes. Has sabut graduar el clima i els diàlegs són creïbles, amb un llenguatge ajustat i clar, sense sortides de to.

Has acabat el teu text obrint més les possibilitats de continuar les peripècies dels personatges. L’expressió final és molt estimulant i ens referma que estem davant d’un narrador que té molts coneixements sobre el món narrat.

Confio que amb la Júlia tot acabi bé. M’agraden les històries d’amor que tenen un final feliç.

Hi ha alguna paraula que caldria revisar. Potser un “hom” perdut o aquest “Jaume que surt per la porta”..., però són cosetes petites.

Et felicito per aquest capítol i et recomano que si vols continuar escrivint t’enamoris cada dia de les paraules, perquè la literatura es fa amb paraules, i que vagis pel món amb els cinc sentits ben oberts.

No sé, Luís, si algun dia ens arribarem a conèixer personalment. Per si de cas, jo m’aprenc el teu nom i intento imaginar-me com ets.

Molts sort i una abraçada,

Jaume Cela

Jordi Sierra i Fabra

CAPÍTOL 8

A Paula Casaña

Anava llegint el capítol 8 (número de la sort a molts indrets d’Àsia on es paga per tenir-lo a la matrícula del cotxe) i prenia notes a mà, a primer cop d’ull i sentiments: Minuciositat, bones descripcions, ambientació sòlida, detalls precisos, un “tempo” narratiu perfecte, diàlegs frescos, directes i lleugers (com a mi m’agraden), vocabulari adient...

La història, ja de per sí interessant, m’ha atrapat amb els misteriosos ingredients i el bon tarannà de la Paula, cent per cent professional (de debò!).

I així, tot d’una, quan he acabat de llegir i fer anotacions me n’he adonat que el padrinatge estava resolt i no calia res més, perquè les notes eren tot el que volia dir amb sinceritat, cura, tendresa, el cor a la mà... però també amb la voluntat “crítica” del “col.lega” escriptor. Què més es pot demanar?

Per tant, això és fantàstic! ¡A veure com se les enginya el número 9!

Jordi Sierra i Fabra

M. Carme Roca

CAPÍTOL 10

Benvolgut Francesc,

De primer, et felicito per haver guanyat la convocatòria del desè capítol de la novel·la i per la teva capacitat creativa.

Ho has tingut difícil. Els capítols centrals, encara que no ho sembli, sempre són els més compromesos en una novel·la ja que cal mesurar el desenvolupament de la mateixa, és a dir, no podem córrer gaire perquè no es precipiti i, tanmateix, no ens podem perdre en situacions que canvïin el plantejament inicial de la història.

M'ha agradat el cop de timó que has donat al nus. Tot i que semblava coherent que en Faus, fos mort, el fet que estigui viu, desperta interès i noves perspectives. Ho has resolt satisfactoriament explicant que d'aquesta
manera, fent-se passar per mort, pot esbrinar què passa. D'altra banda, situar elements com el del passadís fosc i estret són ingredients que afegeixen emoció al relat.

Encertada també, la incidència que fas sobre l'amistat. En Jaume i la Júlia creien que havien perdut en Faus per sempre i mostren la seva alegria en comprovar que es viu.

Reitero doncs les meves felicitacions i t'animo a seguir endavant en aquest món apassionant de la literatura.

Ben cordialment,

M. Carme Roca

Núria Pradas

CAPÍTOL 11

Per a en Marc Teixidor, de Barcelona, autor del capítol XI

Benvolgut Marc, Llegint el teu capítol m’he adonat d’una cosa: no solament t’agrada escriure, sinó que ets un gran lector, m’equivoco? Jo crec que no. Es veu en el teu escrit, les hores passades entre llibres, atent als esdeveniments, a la resolució de fets, a la descripció d’ambients...

Ara t’has posat a escriure i...oi que no és fàcil? No, no ho és. Però es veu en tu un enorme potencial, creu-me Marc. Saps mantenir l’ambient que els teus companys han iniciat en els capítols precedents; te’n surts bé a l’hora de presentar-nos els personatges, tens talent.

Però això no és tot. Si de debò t’agrada escriure, has de tenir altres qualitats: dedicació i disciplina, paciència, capacitat d’aprenentatge, humilitat davant els errors, davant les crítiques... i un llarg etc.

Des d’aquí t’animo a agafar fort aquest camí de la Literatura i a no separar-t’hi. Qui sap? Potser d’aquí a uns anys, pocs, hauré de competir amb un fort contrincant literari; un tal Marc Teixidor ( per cert, saps que ja tens nom d’escriptor?)

Núria Pradas

Enric Larreula

CAPÍTOL 12

Adreçat a Imma Anglès Sarrias, de part d’Enric Larreula Vidal

Estimada Imma, em toca a mi valorar el que has escrit i intentar donar-te ànims per continuar escrivint. Faré el que podré.

En principi he de dir que la vostra novel.la mig d’aventures, mig d’espionatge, amb tocs de ciència ficció i una mica de misteri, té interès. La part que t’ha tocat a tu l’has resolta adequadament i no hi veig defectes formals que poguessin millorar el teu redactat. Ara, per fer una valoració més ajustada de la novel.la i fins i tot de les seves parts l’hauria de llegir completa, un cop ja acabada. De moment, però, el fil narratiu es manté. Endavant que aneu i que vas bé.

Pel que fa a la segona part, la de donar-te ànims, t’he de dir que no sé si la confecció d’aquesta novel.la es quedarà en un enginyós exercici acadèmic que uns bons professors han tingut l’encert de proposar-vos i que us haurà servit per aprendre llengua i literatura d’una forma creativa i divertida, no ho sé, potser sí. Si és així ja us haurà servit per a molt.

O potser alguns de vosaltres, potser tu mateixa, Imma, gràcies a aquest exercici hareu descobert el plaer de la creació literària i al marge dels estudis continuareu escrivint coses vostres. No ho sé. El que sí que sé, Imma, és que si t’atreveixes a agafar aquest segon camí tota la vida et canviarà. Pensa que la persona que seu davant d’una taula amb un paper en blanc, o una pantalla d’ordinador buida, i comença a traduir les seves idees en paraules escrites, en frases, en discursos... creix, alguna part molt important d’ella creix i es transforma. Perquè l’escriptura, talment com l’alquímia, també transmuta interiorment la persona que la utilitza. Com els antics alquimistes que volien transformar les pedres en or i allò que al capdavall aconseguien era transformar-se ells mateixos emocionalment i espiritualment, així mateix una persona que escriu es desenvolupa en gran manera, perquè esmola la seva sensibilitat, la seva percepció de les coses, la seva capacitat d’ordenar les idees, la seva capacitat de síntesi... Perquè investiga i fa seus els mil secrets de l’idioma, i amb aquest idioma redescobert pot arribar a sensacions i a matisos d’exposició i comunicació que s’escapen a la majoria. Però, sobretot, sobretot, esmola i afina la seva capacitat d’observació de tot el que l’envolta. I al mateix temps, tot al seu voltant també es va transformant i prenent una altra dimensió i significació.

Per això, Imma, si et decideixes a continuar escrivint cada dia que passarà aniràs descobrint més i més matisos del paisatge, i de l’ànima humana, de les emocions i dels sentiments, dels fets ocorreguts o d’aquells altres que podrien ocórrer o no ocórrer mai... I tot allò que veuràs, escoltaràs, intuiràs o imaginaràs, es convertirà en tema, en idea, en argument potencial i possible... I arribarà un moment que en cada conversa que sentiràs, en cada gest que observaràs al teu voltant, en cada cosa que passarà, i que et passarà, creuràs que pot amagar-s’hi el millor argument de novel.la de la teva vida. I és que en realitat s’hi amagarà, només caldrà que trobis la manera original o genial de transformar-lo i explicar-lo... I així, de mica en mica, si t’agrada escriure coses, si t’ho passes bé escrivint-les, la vida sencera t’anirà mostrant els seus secrets, ara l’un, ara l’altre, i com en un acte d’amor t’anirà dient a cau d’orella escriu-me. I val la pena.

Si tu ho vols, que així sigui, Imma.
Una abraçada.

Enric Larreula Vidal

Antoni Dalmases

CAPÍTOL 13

Per a la Laia Moré Roca, de Calaf.

Benvolguda amiga,

He llegit la novel.la que entre tots esteu fent i, quan he arribat al capítol 13, el teu (i el meu, el que havia de comentar) m'he posat a aplaudir tot sol davant de l'ordinador: Bravo, noia!

Després l'he tornat a llegir -mai no es pot opinar de res, sense rellegir i reflexionar- per mirar d'entendre els motius que m'han fet entusiasmar mentre llegia i n'he trobat alguns.

Tens un domini del llenguatge més que remarcable que, com que el combines amb una bona agilitat narrativa, s'emporta el lector, fent-li ganes de saber què més passa. Això, però, no és pas tot, perquè el que m'ha interessat més del teu estil ha estat la capacitat d'abastar diferents personatges i punts de vista simultanis en escena. Potser a tu t'ha resultat fàcil, però jo sé que això vol ofici i temps, per anar polint i mesurant les expressions que han de permetre "entrar" i "sortir" de l'omnisciència per acostar-nos els pensaments i sentiments que estan en joc en la narració. Probablement per això, el teu text tingui una càrrega d'observació que l'acosta al cinema, amb la combinació de descripcions breus, però detallades i determinants, que no enfarfeguen l'acció, sinó, al contrari, l'omplen de misteri, que suposo que és el que tu volies.

El final, a més, deixant penjat el missatge del mòbil amb el recurs de la bateria, és d'una gran habilitat: els bons narradors es reconeixen, també, perquè saben trobar el to i l'argument just en la trama i aquesta sortida és molt astuta, per deixar el lector amb la mel als llavis, tal com t'havien encarregat, suposo, i com t'havies proposat. Bé, no vull ser massa pesat i escriure massa,com tampoc voldria que el meu entusiasme et servís per creure't massa tocada pels déus del geni literari, potser perquè em faria molta enveja (de fet, ja te'n tinc, d'enveja: com m'hauria agradat, escriure això teu a la teva edat!!!), però també perquè, com ja deus començar a saber, això d'escriure vol hores de reflexió, proves, esforç, autocrítica i paciència, que espero que tu sàpigues tenir.

Res més, doncs, noia: felicitats pel text i, sobretot, no malmetis el talent que sembla que tens, aprofita'l, diverteix-te escrivint -si no et diverteixes és que no val la pena escriure-ho- i que la literatura t'ajudi a ser lúcida i feliç.

Cordialment,

Antoni Dalmases

Xavier Vernetta

CAPÍTOL 14

A Laura Pérez Sánchez, autora del capítol XIV

T'he de felicitar per molts aspectes del teu capítol. En primer lloc perquè has sabut interpretar molt bé la psicologia de dos personatges força complexos, la Sònia i l'Aurora. Totes dues són dones lliutadores, cadascuna en el seu estil, la Sònia més sincera, l'Aurora més inquietant. A traves dels seus pensaments has aconseguit que el lector penetri en les seves ments i descobreixi que tenen més en comú del que inicialment podia semblar.

En segon lloc penso que has sabut traçar amb molta mestria pensaments i accions paral·lels. La Sònia i l'Aurora decideixen anar a Montblau, saben que és l'única manera de treure'n l'aigua clara, però desconfien l'una de l'altra, es consideren un destorb mutu. El seu acord és el seu desacord. Així és que s'enganyen mútuament i nosaltres sabem que el destí les farà retrobar.

També m'ha agradat molt que hagis sabut oferir, als escriptors dels capítols següents un punt de partida sòlid per al desenllaç final. Montblau pot ser l'escenari i la Sònia i l'Aurora jugaran un paper protagonista. Dues dones decidides que són capaces de guiar el seu destí.

Finalment vull comentar l'estil narratiu que has triat. Hi ha un evident esforç per aconseguir la implicació del lector. En especial m'ha agradat l'ús de motius quotidians, la tassa de te que crema, els grafits als vidres del tren, el llibre que llegeix la Sònia per "deixar de pensar en la vida real" (quina ironia dins d'una novel·la de ficció). Són elements que apropen l'acció al lector i donen a la narració un joc literari molt interessant.

Enhorabona, Laura. Espero tenir ocasió de llegir en el futur alguna altra narració teva.

Amb afecte,

Xavier Vernetta

Oriol Vergés

CAPÍTOL 15

Benvolguda Elisenda Joglar,

Ja has tastat el plaer literari d’imaginar una història, en aquest cas un capítol d’una novel·la col·lectica. Felicitats! T’ha picat el cuquet, potser ja ho havia fet abans, de la creació; segueix per aquest camí que et produirà moltes satisfaccions i alguna enrabiada, ben cert.

He llegit el teu capítol amb interès i amb el regust inquiet que deixa l’intriga. Crec que has sabut mantenir-la amb uns tocs d’originalitat i una ambientació moderna, ben actual. Les descripcions personals em semblen encertades i l’estat d’ànim d’en Jaume davant de la Júlia ben aconseguit.

Pel que fa als diàlegs són vius i utilitzes els punts suspensius d’una manera encertada. Pensa que els punts suspensius són importants en un diàleg, són uns flaixos que donen vida a l’acció que ha d’enganxar el lector.

Endevino que ets una bona lectora i, amb el temps, pots tenir fusta d’escriptora. Endavant, treballa en les matèries escolars, i pensa en una dita que jo considero fonamental: “que la inspiració t’agafi treballant”…

Una abraçada,

Oriol Vergés.

Vicenç Villatoro

CAPÍTOL 16

Benvolguda Paula,

He llegit el teu capítol, d’aquesta curiosíssima novel.la a moltes mans que esteu fent. És clar, com més avança la cosa, més difícil és. Ja hi ha moltes coses obligades, que no et pots reinventar, però cal començar a tancar el cercle de la història. Segons com és més fàcil començar les novel.les que no pas acabar-les. Tot i que per una novel.la és molt important, importantíssima, la primera frase: és la que dóna tota la informació sobre el to, sobre el temps, sobre qui escriu...

El teu capítol m’ha agradat. Primer, perquè no trenca amb el fil de la novel.la. Segon, perquè el porta amb dinamisme, amb ritme, passant-hi coses d’una manera interessant. S’hi veu estratègia narrativa, no pura improvisació. Condueixes tú l’explicació de les coses, no són elles le que et condueixen a tu. Per tant, felicitats. Tens una de les condicions necessàries per escriure: sentit del ritme, habilitat narrativa. Te’ns surts bé dels diàlegs. No són ni recarregats ni inversemblants. Molt bé.

Em permets, al costat de les felicitacions, un parell de consells? Un és molt genèric: llegir i escriure. Per aquest ordre. No hi ha escriptor sense lector. Sense que els altres el llegeixin, però també sense que ell mateix s’hagi fet llegint. I escriure. No tant sols per exercici o per obligació, sinó sobretot si creus que hi ha coses que només pogts acabar de viure, d’entendre, explicant-les. No vull dir que expliquis la teva vida. La literatura és, sovint, aprofitar fets exteriors per parlar del que ens importa a nosaltres mateixos. Es pot ser mercenari de l’escriptura, i s’hi val. Però l’escriptor de literatura parla sempre d’allò que li importa en la seva pròpia vida. Encara que de vegades faci servir materials del passat o de lluny o dels altres.

El segon consell és més tècnic. Una text narratiu és també un conjunt de frases. Vull dir que l’has de pensar com un conjunt, i que tingui ritme, agilitat, que hi passin coses, però també has de pensar que cadascuna de les frases diguin exactament allò que vols dir. Poden ser llargues o curtes, plenes d’ajectius o sense cap ni un, però les has de controlar. De vegades, a l’escriure, se’ns “colen” frases fetes, expressions tòpiques, que fem servir automàticament i sense pensar-hi, no perquè ens serveixin per dir el que volem dir. Per la teva manera d’escriure, aquesta és una qüestió a tenir present.

Ep! Endavant, que hi ha fusta!

Vicenç Villatoro

Olga Xirinacs

CAPÍTOL 17

Benvolguda Connie,

manllevo aquest títol de Rainer M. Rilke, qui el 1929 va escriure “Cartes a un jove poeta”. Han passat molts anys, però la fascinació per la Literatura, així en majúscules com a Art que és, fa un pont entre totes les edats i tots els segles, i enllaça ara amb la teva nova escriptura, i la dels joves que heu pres part en aquest experiment literari.

El teu capítol XVII ha resultat elegit entre altres. A aquestes alçades del relat, la novel·la va camí del seu desenllaç.

Hauràs viscut els personatges des del principi. T’hauràs adonat que primer són nebulosos en la ment dels autors. Que prenen un camí incert. Però al capítol XVII ja han crescut, són ben definits, i poden parlar amb els autors com si fossin reals, asseguts tots plegats a la taula d’un cafè, per exemple. Jo, els meus personatges, quan creixen literàriament, els convido a conversar i prendre un cafè amb mi.

És el que passa en aquest capítol teu. S’hi veu, clara i marcada, la personalitat dels integrants del grup; les intencions i els sentiments. Tu, com autora del capítol, ets present en l’aventura. Arribada aquí, ja no voldries abandonar el relat, perquè dones als personatges part de la teva pròpia vida, en les reaccions que els fas tenir, i en la imaginació que hi poses. T’aconsello que, en breus síntesis –cosa que és difícil però que s’aconsegueix amb l’ofici-, exercitis els sentits: comunica als lectors les olors, els tactes, els colors, la música: introdueix aquests elements només amb un toc, i la teva narrativa prendrà volum i alçada. Fes que la literatura sigui sensual, perquè és pels sentits que es comunica, i els sentiments són universals, entesos per tothom.

Connie, has aconseguit bons diàlegs, que donen vivesa i articulen les situacions. Has sabut mantenir les tensions necessàries per arribar a un bon final; i has exposat amb claredat els elements difícils de la trama.

En la teva vida narrativa, si continua, trobaràs que els personatges prendran consistència i aniran allà on ells voldran, a vegades sense el teu consentiment. Et recomano que escoltis les teves criatures. Que les segueixis, a veure on et porten. Però sempre has de dominar la teva creació, tant en la forma com en el fons. El poder dels escriptors és el de donar la vida i la mort, i de prendre decisions arriscades, i això és el que fa atractiva la Literatura.

Endavant, i sigues feliç en l’aventura de llegir i escriure.

Amb afecte,

Olga Xirinacs

Alfred Bosch

CAPÍTOL 18

Jorge,

T'escric aquestes ratlles i se m'apareix el personatge que era jo fa ja uns quants anys, aquell noi que l'únic que tenia clar era que volía que li sortís la barba d'una vegada. Sí, no riguis, era l'únic que realment tenia clar, perquè entenia que l'aspecte físic seria la clau de volta de molts dilemes: ingressar a la maduresa, ser respectat, agradar a les noies, ocupar un lloc en el món del treball...

Ara que em creixen els pèls més del que jo voldria, i que cada matí haig de seguir el ritual d'afaitar-me'ls, ja no estic amoïnat per la maduració. La joventut és una malaltia que es cura, i molt ràpidament. Ara penso que, si no hagués tingut tanta pressa a fer-me gran, o a aparentar-ho, hauria pogut aprendre altres coses. I penso que a l'hora d'escriure m'ha passat una cosa semblant. He tingut certa pressa a ser considerat escriptor, a ser acceptat en uns cercles que són força selectius i que trien, justament o no, qui hi entra per la porta grossa. Doncs bé, no calia.

Ara enyoro els temps d'aprenentatge, perquè quan entres per la porta de la literatura més o menys consagrada, creix molt la feina i disminueix l'espontaneïtat. Et comencen a demanar llibres i articles, i conferències i entrevistes, que acaben repetint-se sota un patró cada cop menys creatiu. I suposo que si no hagués tingut tantes ganes de fer-me gran, o de fer-me escriptor gran, això hauria arribat més tard.

La impaciència és natural, forma part de la condició humana. Però hi ha impaciències saludables i altres de perjudicials. La pressa per fer-se ric, o per fer-se famós, o per fer-se un prestigi, ens fa més frívols, perquè no ens permet dedicar prou temps a acumular la solvència sense la qual totes aquestes quimeres no tenen gaire sentit. Tingues pressa, doncs, però no per pujar, sinó per avançar. Pressa per treballar, per tenir idees, per llegir, per aprendre. Per armar-te de raons, perquè aleshores la teva lletra serà invencible. Per escriure, però no pas per ser escriptor. Els llaurers ja vindran.

Alfred Bosch

Joan Maria Pujals

CAPÍTOL 19

Elisenda Joglar,

Ets una escriptora amb talent. Domines el ritme narratiu i, a les entrevistes del desenllaç de la novel·la, saps encomanar als lectors les tensios i les impaciències dels protagonistes. Els personatges estan ben descrits. Les situacions són versemblants. L'estil és directe i punyent. Endemés, saps crear situacions inessperades que, sense trencar el fil de la història, en van aclarint l'entrellat. Tot està a punt per al capítol final.

Josep Pla recordava la cèlebre frase de Stendhal a Merimée: escriure no és apuntar; escriure és tirar. "Escriure només apuntant crea una prosa informe, difusa, confusa, un mer soroll verbal". Però hi ha molts escriptors que només apunten. No tiren mai. Tu, elisenda, t'has decidit a tirar. Ets molt jove. Però apuntes bé. I tires. Si vols, arribarà molt lluny.

Joan Maria Pujals

Màrius Serra

CAPÍTOL 20

Al Pau Machado Granados

Mai fins ara no havia apadrinat ningú, potser per no haver de comprar cap mona. He llegit amb atenció el teu capítol final i m'he submergit també inevitablement en els capítols que el precedeixen per poder capir-ne alguna cosa. Em consta que en altres ocasions havies quedat finalista, però al final resulta que ho has aconseguit en el capítol més compromés, que és justament el capítol final. En la teva perseverança pensava mentre anava llegint el teu final, que és el de tots. No saps la responsabilitat tan gran que has assumit! Tots els teus coautors i tots els teus lectors hem fet com el Faus quan el tenies inquiet a la cambra del Sr. Schuz: "se li van ocórrer diferents solucions, tanmateix havia de triar-ne només una". És una frase que es pot llegir també en clau d'autor.

I bé, m'ha agradat com t'ho manegues per traslladar el desconcert dels personatges al lector, alhora que vas lligant caps. Aquesta és la clau de l'enjòlit inherent a aquest tipus de novel·la d'intriga. La dialèctica entre el fals i el veritable (aquí focalitzada en el vostre famós KYP) és a l'essència mateixa de la literatura. Veritat i mentida vitals supeditades a la veritat narrativa, dita versemblança. El narrador és una veu que ha de saber acoblar-se a la mirada del lector, fondre's en la dels personatges i tornar a enlairar-se, tal com fas en aquest final tortuós i tanmateix versemblant, ben escrit però potser amb un ritme massa trepidant, de frase curta i acció constant. Tot i això, el lector no es perd mai en el teu joc de contradiccions, gaudeix amb els cops d'efecte ("tothom havia ignorat fins aleshores la part valenta, perseverant i lluitadora de la dona -l'Aurora-") i arriba al final amb una idea molt clara del missatge que l'autor oculta rere la passejada en barca i el llançament a l'aigua d'aquest particular vedell d'or en forma de dispositiu KYP. Queda clar, doncs, què explica la novel·la. D'on ve i com acaba.

No sé pas què deus esperar d'un padrí tan poc entrenat com jo, però estic convençut que amb un cognom com Machado no pots sinó perseverar en el pacífic (oi, Pau?) camí de la literatura. Si has estat capaç d'acabar amb dignitat la troca verbal que tants d'altres havien embolicat alegrement, començar un relat pel començament i anar-lo resseguint et semblarà tan fàcil com bufar i fer ampolles. ¿Que no has fet mai cap ampolla bufant ni sabries com posar-t'hi? Doncs això és escriure. Cada vegada. Posar una paraula al costat d'una altra i anar-hi anant.

Sort.

Màrius Serra