Pedro Vizuete Castro
1r d'ESO
Mestral
Igualada

Hola, abans d’explicar-vos una història, m’agradaria presentar-me, em dic Flic i soc un gos, un coker espaniel anglès per ser més precisos, tinc sis anys i soc l’animal de companyia d’una família de tres nois, l’Albert, el Miquel i el Jordi, i una nena, l’Anna, amb els seus pares, l’Enric i la Maria, que viuen en una casa a Barcelona. Bé, la historia que us vull explicar em va succeir a mi, de veritat, ara fa uns dos o tres anys. Tot va començar quan un dia al treure’m a fer la volta diària del matí, per fer les meves necessitats, olorant per aquí i ensumant per allà vaig veure una cosa al terra, semblava una joguina d’un nen petit. Vaig pensar a emportar-me-la, però quelcom al meu interior em deia que era millor que la deixes per si el nen la venia a buscar. L’endemà me la vaig tornar a trobar, tampoc la vaig agafar. Així dia rere dia. Un dia, però me la vaig posar a la boca i me la vaig emportar a casa. La vaig rosegar, llepar, ensumar, i hi vaig jugar, però cada vegada que jugava o el que fos notava com si la joguina tingues una cosa estranya i que a la vegada m’afectes a mi. Portava un mes amb la joguina quan vaig començar a notar uns canvis a casa, quan m’asseia al sofà els amos no em deien res, si quan tenia necessitats i no podia sortir passava una desgràcia no em renyaven i tot un seguit de coses que abans de tenir la joguina cada cop que les feia m’esbroncaven. Al cap d’un temps la cosa va pujar de grau, semblava que tota la família m’entengués, quan estava entristit i bordava, algú venia i em feia carícies o quan gemegava sota les cames de l’Enric que quan cuinava sempre deixava anar alguna cosa. Aquest tipus de coses van arribar a tal punt, que quan ja feia sis mesos des de que tenia la joguina, jo dormia al llit i els altres al terra o jo estava estirat al sofà i ells feien el dinar i me’l portaven. Al final ja, els treia a passejar jo, els posava el seu menjar... Vaig acabar comprenent que ells s’havien tornat “els gossos” i jo “l’amo”. Al principi m’ho vaig prendre irònicament, anava pel carrer saludant a la gent que es quedaven atònics i jo reia d’una manera escèptica pensant que això en dos dies tornaria a la normalitat. Va passar un any i ja m’ho vaig pensar dos cops abans de seguir rient-me de la gent. En realitat ja no em feia tanta gràcia això de ser jo l’amo. O sigui que vaig intentar tornar les coses a la normalitat. No sabia com fer-ho. Vaig provar a ficar als amos als seus llits corresponents i a dormir jo al racó, però no passava res i totes les moltes altres coses que em passaven. Al ser jo “la persona” de la casa vaig haver de prendre mesures. Vaig mirar al armari de l’Enric per veure si tenia roba de la meva talla(ara, jo, caminava dret aguantat a les potes posteriors). No, m’anava massa gran la seva roba. En canvi la roba de l’Albert si que m’anava bé. Vaig decidir anar a parlar amb algú, encara que sembli estrafolari, per veure si em podia ajudar en aquest problema. De seguida em vaig fer famós. En vuit mesos que feia que era “una persona”, però amb cos de gos, havia sortit molt poc de casa només a les nits perquè la gent no em veiés, perquè el menjar, com que els meus amos m’obeïen els manava que anessin a comprar. En sortir als diaris, van venir a entrevistar-me molts periodistes, jo vaig pensar que en un principi era millor no dir la veritat i cada cop que algú venia a casa manava als amos que s’amaguessin al soterrani. Així no aixecaria cap sospita de res. Tothom em preguntava com era que podia entendrem amb les persones, jo els deia que això em passava des de feia una mica més d’un any, i no sabia el perquè. En quan tenia un moment lliure m’asseia al sofà i rumiava el per què d’aquesta situació. Vaig repassar els fets des de que em passava això: vaig trobar la pilota, al cap d’un mes els amos no em renyaven, als tres mesos dormia al seu llit i ells al terra i el dinà m’el feien els amos i ,finalment, al cap d’un any em vestia com les persones, parlava i em relacionava amb altres persones. De mica en mica em vaig anar integrant en la societat, treballava sortia amb els amics, ... però mai deia que tenia amos. Havia passat un any des de que havia trobat la pilota i ja actuava com qualsevol persona en el mon, però amb una petita diferència les persones quan acaben de treballar juguen amb els seus fills, treballen a casa, berenen amb els companys de la feina, ... però jo no, jo arribava a casa i sempre agafava la meva joguina i la rosegava una bona estona o li deia al Roger que me la llances i jo l’anava a buscar, la llepava, l’enterrava al jardí... Un dia no vaig jugar amb la pilota i a l’endemà em feia mal el llom(penseu que soc un animal) i em costava caminar de peu, sobre les dues potes posteriors. I això em passava cada dia en el qual no hagués jugat amb la joguina. Aquests fets em van portar a pensar que la qüestió de tot això era la joguina. Vaig començar a fer investigacions, al donar el passeig habitual parava cada dia al lloc on la vaig trobar. No hi havia res d’estrany, ni cap altre joguina ni res. Al final, vaig prendre una decisió: deixar la joguina on estava per veure si les coses tornaven a la realitat. Van passar les setmanes i tot era igual, seguia treballant i els amos feien de “gossos”. El que passava és què jo no tenia present que el procés complet havia tardat un any i amb un mes que feia que l’havia deixat no podia haver passat res. Al cap de dos mesos, per això, si que hi van haver els primers efectes. Els amos ja començaven a raonar una mica i no em feien el menjar i, jo, menjava el meu pinso de sempre. De mica en mica les coses anaven tornant a la normalitat. Passats vuit mesos ja casi tot era com abans, els amos dinaven com es normal, a la taula, jo dormia al racó i ells als llits, ja no em vestia com les persones, l’Enric treballava i tots els nois anaven a l’escola. L’únic que encara no havia tornat a la realitat era quan pujava al sofà, que no em deien res perquè encara no havia passat el període de temps suficient perquè trones a ser normal. Ja havien passat dos anys des de que vaig agafar la joguina i un des de que la vaig tornar al lloc d’on la era, el carrer. Tot era com abans. Menys dues coses molt importants: la primera és que puc entendre ara a totes les persones, diguin el que diguin o parlin la llengua que parlin. I la segona és que les meves potes davanteres, en el temps que era una “persona”, és van desenvolupar i ara puc escriure. Per aquesta raó ara he pogut escriure aquesta historia. Això que us he explicat em va passar de veritat, creieu-me, no menteix-ho. Va ser una experiència que crec que no podré oblidar mai. Vaig aprendre moltes coses durant aquells dos anys, sobretot quan em vaig convertir en “persona”. Ara tal com abans era famós per ser un gos amb mentalitat de persona, doncs ara ho soc per ser un gos que sap escriure. La meva historia acaba aquí. La podria titular: “Vida de un gos amb mentalitat de persona”, però prefereixo deixar-ho com a un capítol més de la meva biografia personal.