Cristina Vizcaíno Desplà
6è Primària
Sant Quirze del Vallès
La Vall

LA CASA DE LA NINA CAPÍTOL

I. UNA LLAR FAMILIAR

La Nina, era una nena d'uns 10 anys, ben formada, amb els ulls color mel, cabells castanys, 1 metre 50, i faccions suaus. Com quasi totes les nenes de la seva edat, l'època de l'any preferida de la Nina, era el Nadal, (i en part l'estiu), però això és una altra història. Sí, a la Nina li encantava la seva vida familiar, tant, que no sabia què faria si alguna cosa torbés aquesta dolça pau. Però això era un fet que, sense saber-ho, passaria aviat.

II. DESCOBRIMENTS, I LA DESGRÀCIA EVITADA

I, senzillament, sense que ningú se n'adonés, un dia va perillar l'equilibri que hi havia hagut entre la desgràcia i la llar familiar de la Nina. I es que la nena va trobar una cosa fascinant i estranya però alhora, senzilla i real. El qual va passar així: Un dia, la Nina jugava al jardí amb el seu gat, quan, a aquest, se li va ocórrer la 'fantàstica- idea d'enfilar-se a un arbre. Exasperada, la Nina va intentar agafar-lo però ja era massa tard. L'arbre se l'havia empassat. O almenys això és el que pensava la Nina, no us espanteu. No, el que havia passat realment era que el Neula, - que així es deia el gat -, havia trobat una petita porta a l'altre costat de l'arbre, i, vençut per la curiositat, havia aconseguit obrir-la i ficar-s'hi a dintre. Però el pobre gat, havia caigut al buit, bé, en realitat, a sobre d'un munt de palla. En completa ignorància de la sort del seu pobre gat, la Nina havia estat buscant en quina part de l'arbre estaria l'animal. Fins, que, a la fi donant voltes literalment, la Nina va trobar la petita porta per on havia entrat el Neula. Sorpresa, i, després de dubtar uns instants, la Nina va entrar per la porta que, miraculosament, es va eixamplar per que hi pogués passar. Un cop a dins, la Nina també va caure sobre la palla on, alleugerida, va trobar el seu gat.

-Neula! - va cridar. -què hi fas aquí? - La nena no s'ho podia creure.
- On som? Ostres, no m'he fet mal! Sort d'aquest munt de palla!
-La Nina ja començava a tranquil·litzar-se, recurs indispensable per poder pensar.
-A veure, si he entrat per la porta de l'arbre ara estaré... A la mateixa soca de l'arbre! Encara que he de reconèixer que tot això és molt espaiós... Ai! Ara m'he perdut! Si de cas aniré investigant tot això... - La Nina ja portava una bona estona passejant per aquella espècie de túnel sense trobar ni entendre res: -Vaja. Bona l'he feta. M'he perdut, arribaré tard a dinar, i em quedaré sense postres. Però a veure. Com redimonis pot ser tant llarg, això.
- Aleshores va veure a davant seu, un piló del mateix tipus de sorra que hi havia al seu jardí.
- Òndia! Ara sí, que ho entenc. Clar, si hi ha el mateix tipus de sorra aquí a baix, això vol dir que sóc a sota mateix del pati! Ara sí que ho entenc. Per això ho veia tant ample tot, perquè anava caminant per sota del meu propi pati!
-Amb alegria, la Nina va continuar la marxa. Però, les sorpreses, encara no havien acabat. Poc després, la nena va trobar dues portes. Indecisa i sorpresa, la Nina va obrir la segona porta. I sort que ho va fer, perquè aquella porta era precisament la sortida del' passadís secret'. La nena no cabia en sí de joia. Ara, ja sabia com entrar i com sortir-ne. I, a més hi podia anar sempre que volgués. Però, encara li quedava un problema: Que era el que amagaria la segona porta? Es va prometre que ella, la Nina l' obriria ben aviat. I ho va complir, i ben aviat. Així doncs, l'endemà, la Nina va entrar a l'arbre, (sí, encara que soni estrany es així) i va caminar fins que va arribar altre cop al tram de les dues portes. Aquest cop, va obrir la primera porta, i, quasi no es desmaia de l'ensurt, pobre. A davant seu hi havia un laboratori. Un cop refeta de l'ensurt, la Nina es va decidir a entrar, i fins i tot, a obrir els frascs, que contenien pocions per avorrir. A més, va veure una maleta tirada al terra amb les següents inicials: D.A.J.R.
-De qui serà aquesta maleta? -Es va preguntar la Nina.- I, per acabar-ho de adobar, aquest home, -(doncs era ben clar que es tractava d'un home)- té unes inicials ben especials, el pobre. Aleshores, sí que es va emportar el ensurt del dia. Tot d'una, algú va obrir la porta, tan sobtadament, que la Nina no va tenir temps d'amagar-se. Llavors, va passar una cosa que no s'hauria imaginat mai. L'home, va somriure! A més, va dir, dirigint-se a la Nina: - Caram, quina nena més bufona! Com et dius, maca? - La Nina, estava tan sorpresa, que no va poder evitar que els colors li pugessin a la cara.
- Nina, senyor. -Nina, jo tenia una neboda que es deia així. I, per postres, s'assemblava força a tu. Ah, perdona, si ni encara m'he presentat, Sóc el doctor Adolf Jufià Ramírez. - No m'ho puc creure, tiet? - Va exclamar emocionada la Nina.
- Et donàvem per desaparegut! - Apa doncs no ets la única persona sorpresa. - Va dir el seu tiet.
- Te n' recordes del dia del teu sant? Doncs resulta, que vaig sortir un moment i vaig veure la porta. I es clar, la vaig obrir fins anar a petar on em veus ara. He probat de sortir, però no sé per on puc fer-ho. - Doncs deu ser molta casualitat, tiet, perquè la porta d' aquí al costat és la sortida.
-Ah sí? -El tiet semblava sorprès. - Doncs vaja qui ho hauria de dir, no? En fi Nina, gràcies per explicar-m'ho, però ara, ni que volgués sortir ja no podria. Mira, abans de que em facis preguntes, te l'explicaré: Un matí estava treballant per aquí, i sense voler, vaig barrejar dues -pocions-, resultat: La poció anti- família, que pot enemistar les famílies fins a l'extrem més llunyà.
-I quin és el problema? Si la guardes bé no hi ha perill. - Va dir la Nina.
-Neboda meva, aquest és precisament el problema. Just ahir, vaig sentir el que em sembla que era la teva veu i vaig sortir corrents, vaig veure un gat dirigir-se cap a aquí, però no en vaig fer gaire cas. Després, quan vaig tornar decebut al laboratori per no haver vist res, vaig comprovar, amb horror, que l'experiment anti- família havia desaparegut. No t'enfadis però sospito que va ser el teu gat, (és teu, oi?) el que em va agafar l'experiment.
- Enfadar-me amb tu? -Va dir la Nina. - Si de cas m'enfadaré amb el Neula. Sents Neula? Neula? Vaja, ja se n' ha anat. No et preocupis, tiet, que ara mateix el vaig a buscar. A reveure! Un cop fora, la Nina va arribar just a temps, doncs el -Neula-, estava a punt d'abocar l'experiment al tassó de llet del pare. Per descomptat, l'experiment va ser tornat al seu tiet, que, amb gran joia d'ell i de tothom va viure amb la família de la Nina per sempre més. No cal dir que, l'home va llençar l'experiment anti- família i, en fer-ho, la porta i tot al que conduïa va desaparèixer, però no l'arbre, que es va quedar allí per sempre més. Eren les vuit del matí. La Nina es va llevar i va veure que el tiet i el -Neula-, estaven mirant la televisió. Així doncs, ells eren de debó. La resta d'esdeveniments havien estat un somni. Un plàcid i bonic somni.