Anna Isabel García Díaz
2n d'ESO
Sant Miquel
Torroella de Montgrí

LA FADA I EL PRESONER

- Torna! –va cridar amb totes les seves forces, ajupint-se i arrancant l’herba que quedava al prat. Però per molt alt que cridés, per molt que ho sentís, ell sabia que no podia tornar. El que els lligava i els aferrava ja no tornaria a ser com abans. Aquell lligam s’havia trencat i no es podia arreglar. Somiava al instant, aquell petit segon, curt i violent, que tornaven a estar junts, passejant pel poble. Una llàgrima va banyar la sorra humida. El soroll del riu trencava el silenci que tant regnava a la vall. - Perquè? Perquè? - Es deia cap a sí. Es preguntava quan podria tornar a sentir aquella fragància que cada matí el llevava de cada dia un somni més bonic. I aquell, aquell precís moment, quan la seva ira i odi va créixer, i créixer, fins a ser immens, on una vauxa de colors i foscor el va invadir. No sabia el que veia. Les fulles es movien amb el vent, i queien al terra. El color matinal de tardor ja arribava i amb ell tot el vent bufava pel vespre, apagant les espelmes dels replans de les finestres. El carruatge s’allunyava. Les rodes sonaven com trons dins de la seva ànima que cada cop partien el seu cor en dos talls esquerdats i que cristal·litzaven amb el dolor. Ella va deixar caure un mocador blanc al terra. La pau habitava inconfusible. Encara recordava aquells instants en que no era pas diferent. En què els seus petons contagiaven un humor, dolçor i una tranquil·litat nova per a ell. - Té, es per tu. - Que et passa avui Lluc? Estàs molt romàntic. Quina bona olor! - Es que diuen que les roses blanques fan molta bona olor. - Tu...te’n recordes de com ens vam conèixer? – li deia ella recolzant el seu cap a les seves espatlles. - Sí, com oblidar-ho. Et vaig preguntar que passava i perquè ploraves, i em vas dir perquè els teus pares et volien casar amb un home que no coneixies i ni tan sols volies. Però que tu havies assumit que eren coses naturals i que això passava cada dia, només que no volies, perquè no l’estimaves. Llavors, condemnat sota pena de mort, te me’n vaig emportar a aquesta preciosa vall, on els meus pares em van deixar aquesta casa... pobres els pares! Van morir... - Com? - Saquejats... –una llàgrima li va recórrer el rostre. - No ho recordis. És par t del passat. El meu germà també va morir a la guerra. Però ara ho recordo i ni tan sols el meu cor se’n ressent. Els teus pares, no els agradaria veure’t trist. - Sí, ho sé. I es el que tothom diu. I si ens miro ara, tu ets una noble i jo sóc un camperol, un armengol, no valc ni tres rals. Que donaries per mi? Em veig tant sol dins aquesta immensitat de món, que encara que sigui bonic, em fa veure que la teva mà està massa lluny de la meva. - Tot, ho donaria per tu. Els records sempre havien sigut imatges imperades per la consciència, de no perdre mai aquest viu procés d’estima. Aquelles muntanyes nevades enternament, ara semblaven la pura imatge de la soledat. Es va aixecar. Va començar a caminar, caminar i caminar. I va arribar a llocs mai visitats. Però en trepitjar el terra, cada cop l’expirar l’aire se li feia més difícil i dolorós. Cada cop era una creu i un pesar més fort que impedia plorar. Però per contrari, una força interna persistent, li deia que no parés, que el camí tenia final, i el portaria cap a ella. Els seus ulls, dirigits al terra, no veien el que hi havia davant. Era la nit. Però al fons de la foscor, hi havia alguna cosa més. Una llum corpòria, no era cap miratge. Llavors es va adormir. El cansanci donava fruit i tot el dia caminant restava forces. L’arc de Sant Martí sorgia a un cel nou. Era tot de color blau clar i els prats udolaven a crits l’alegria que els posseïa. A part, plovia. L’aigua li mullava els cabells dels que gota a gota en queia una que perforava el sòl com petites formigues que treballaven juntes per construir-se una llar. - Lluc! Per fi et trobo! On t’havies ficat? Una dona amb un davantal sortia de la casa, tapant-se el cap amb un drap de cuina. Portava els cabells recollits en monyo mal fet i descuidat. Ella, anava vestida amb esparrecs i pedaços per tot el vestit, i un mocador li cobria el coll. - Ja saps que no puc cridar gaire, m’has espantat! Tota aquesta tarda fora. En Fraguet t’està esperant per fer el volt del vespre. – va senyalar a un cavall alt i fort de molta massa i que el mirava, amb afer de convenciment i apreci, esperava alguna cosa. I ella es va llançar als seus braços desconsolada. – No saps com he sofert! M’he passat tota l’estona comptant els minuts que passava sense tu! T’he trobat tant a faltar! - Home, dona, no és per tant... – va dir rascant-se el cap. - Tant és, ara ves a fer el vol que aviat hauràs d’entrar per sopar. Però no t’hauries de tapar? - No, la pluja és tranquil·litzant. - Tens uns romanços, tu... I ell, com per un acte de reflex, la va agafar per la cintura i la va besar amb amor. - Està bé... no trigaré gaire! – va dir ell picant-li l’ullet. La noia tornà enrere i va tancar la porta ja esquerdada per l’humitat. Estava menjada pels corcs i li feia falta una bona pintada. Però pel que fa l’afecte, la casa era de pedra i a través de les finestres es veia com la calor fluïa pels costats i interiors. Ell es va dirigir al cavall. Ja semblava més alegre i al acostar-se ell va fer un gest d’agraïment. Es va muntar a sobre. Sense muntures el cavall era més salvatge i la docilitat que abans tenia s’oblidava en aquell moment. A pas curt i pausat, van anar abandonant la part que tenia la casa i llavors, el seu ritme va pujar fins a trotar i va ser llavors quan l’animal va entendre que era lliure, ni cadenes, ni rendes, ni muntures. Que tenia amo perquè l’estimava i que ell l’havia cuidat perquè l’estimava, i havia sigut l’únic que tenia durant molt de temps. No passaren ni uns quants minuts, pocs comptats perquè el temps no era exacte en aquell lloc tant perdut, però la noció del temps era la falta que trobava una persona per l’altre. L’hort, els animals, l’aigua del riu, la xemeneia, i tot, els proporcionava un bon lloc per estar-hi sempre. Es despertà. Era de dia. El terra ja era sec i la pluja havia minvat. Es trobà al mig del bosc, allà on la foscor arribava a través de les grogues, vermelles i marrons fulles. Llavors, va entendre que l’amor, era una cosa passatgera. Però li feia mal. Perquè havia estimat tant a aquella dona més que a la seva pròpia vida, més que tot el que ell posseïa, més que el seu desig més profund. Es va sentir estúpid. Va pensar que ella era com les fades. Que venen i se’n van dels llocs perquè són tan boniques, que no mereixen ser part de ningú. I va continuar reflexionant. Ell era presoner del que volia. S’havia pres tant a pèl que havia de realitzar els seus desitjos i estimar-la, que ja no sabia que desitjava. El seu amor persistia, si, però era el seu esclau. Esclau de la vida que portava. I va descobrir, que els canvis eren bons. Que qualsevol canvi que es presenti es una línia que diferència les parts de la vida. Ara havia madurat. Era una nova etapa. Aquella de la soledat. Però ben mirat, la soledat no era un càstig. Era una experiència que s’havia de viure, i ell sabia que no estaria eternament sol. Que posseiria de nou amor, tristeses i felicitat. De cop, es va adonar de que ell, no era d’aquelles persones que no vivien la vida al màxim, al contrari. Havia estat tot molt calmat i la pau sempre ha estat sempre del seu bàndol, però les aventures i la força magnètica de l’intensitat amb la que sentia els sentiments, li demostrava que ell no es permetia no fer cas de les sensacions. Llavors, com involuntàriament, va agafar una cadira que restava apartada, sota el porxo. I la va posar sota la porta. Llavors, va entrar a dins, va agafar la pipa de fumar, i es va posar a contemplar aquell paisatge. En tot el temps que havia passat allà, mai havia fet aquella estada sense moure’s. Un temps que tan sols posseïa ell. Va aprendre a estar amb ell mateix, només amb ell. El seu contacte amb la seva personalitat que tant havia sortit enfora, era cada cop més conegut. Cada cop engrandia i es feia més familiar. S’adonava de que dintre seu, hi havia tantes paraules, tants somnis, tantes sensacions, tants sentiments... que es va sorprendre de que cabessin dins seu, que era molt petit. Es va percatar de l’immensitat del món, i de lo gran que pot ser l’imaginació o la fantasia. Va pensar en un futur. Els invents que s’inventarien. Les coses noves que facilitarien als ciutadans. Dels pocs pobles que al final anirien resistint, però que després caurien en ser ciutats. Els visitants s’enamoraren d’aquells llocs naturals i en silenci estaven allà, sempre. La gent els aniria habitant i omplint amb els seus romanços de preciositat. Si no fossin àrees amb una mena de protecció que els defensés del que podria passar en un futur no gaire llunyà... allò es convertiria en aquells pobles en que la gent parla i fa safareig. Però no s’adonava, de que ell també formava part de l’humanitat, i que complia els mateixos errors que ells. La seva filosofia era diferent, potser més sabia, però no perfecte. Era esclau de tot. En el fons, depenia de tot. Dels seus pensaments, de la seva sabiduria, de la seva imperfecció... I altre cop, de nou, s’adonava de que ser un esclau, era una etapa més, i que aquesta tapa, consistia en ser esclau de la soledat, però no de la tristesa.