Clara Viladecans Busquets
5 è Primària
Girona
Les Alzines

SER AMIGUES

La Nora era una nena de deu anys, alta per la seva edat i molt morena, cabells llargs i uns ulls marrons preciosos. Vivia amb els seus pares en un barri de la perifèria de la ciutat en una casa espaïosa, sense grans luxes però elegant i acollidora, envoltada per un jardí amb gespa i moltes plantes de diferents espècies, palmeres, cactus i flors de tots els colors, que la seva mare cuidava amb dedicació. Al col.legi la Nora era el que se'n diu una líder. A l'hora del pati totes les nenes de la classe volien jugar amb ella, era sempre la capitana de l'equip i el centre de tots els grupets. Totes les nenes l'admiraven per la seva gràcia , la seguretat que tenia en ella mateixa i la manera com vestia. La Berta era tot el contrari de la Nora. De fet, no feia gaire que ella i els seus pares s'havien traslladat a la nostra ciutat. Era més aviat menuda, amb el cabell castany recollit en dues trenes i acostumava a parlar poc. Era més aviat tímida i molts dies a l'hora del pati s'asseia a sota d'un roure i es posava a dibuixar. Les altres nenes deien que era estranya i quasi mai la convidaven a jugar. Un dia la Nora s'aixecà del llit amb mal a l'estómac, nàusees i coloracions a la pell que van cridar l'atenció de la seva mare, que de seguida va avisar al metge. Després de reconèixer-la durant uns minuts, el doctor va concloure que el que la Nora patia era hepatitis, una malaltia del fetge que no acostuma a ser greu, però que obligaria a la Nora a fer repòs absolut durant trenta dies a casa seva i sense poder anar a l'escola. Al final de la seva primera setmana la Nora va començar a sentir-se sola i va pensar en telefonar a alguna de les seves amigues. Així es posaria al corrent de les últimes notícies del cole i podrien jugar. Una estona més tard la Nora estava trista. Havia trucat d'una amb una totes les amigues de la colla i cap d'elles semblava poder anar a fer-li compayia. L'una tenia molts deures, l'altra havia d'ajudar a la seva mare, una altra estava constipada i així totes per una o altra raó van rebutjar la invitació. El cert era que totes tenien una mica de por que la Nora els contagiés la seva malaltia.

L'endemà la Nora ja s'havia resignat a estar sola tot el mes. Quina no va ser la seva sorpresa quan va sentir el timbre de la porta i en obrir-la va aparèixer la cara riallera de la Berta amb un ram de flors silvestres a les mans que havia collit pel camí. La Nora li va preguntar si no tenia por de que la contagiés. La Berta, molt segura, li va respondre que si tenien precaució no hi hauria cap problema. Des d'aquell dia a la sortida del col·legi la Berta anava a visitar la Nora. Primer la Nora ajudava a fer els deures que la senyoreta havia posat i després jugaven una estona. La Berta aprenia amb molta facilitat els jocs de taula que la Nora tenia i així van anar passant els dies. La Nora va poder conèixer la Berta. Es va adonar que era una nena alegre, gens egoïsta, sensible i generosa. Finalment va arribar el dia que la Nora va poder tornar al col.legi. A l'hora del pati un nombrós grup de nenes s'apilaven al seu voltant deixant clar que seguia sent la líder indiscutible del grup. Mentrestant la Berta es mantenia separada i sola, dibuixant com sempre a sota el roure. L'endemà es festejava el Dia de l'Amiga i la senyoreta va decidir que cada nena fes una targeta a totes les companyes. D'aquesta manera cap se sentiria exclosa. Tot i així va donar permís per a fer un regal a les amigues especials durant l'hora del pati. Totes les nenes esperaven en secret que la Nora els fes el regal especial. Van fer una rotllana i quan va arribar el torn de la Nora ella, pausadament, es va dirigir cap a la Berta i tot somrient li va donar un paquet amb un gran llaç de color vermell davant la sorpresa de totes. Aquell dia totes les nenes van aprendre una nova lliçó sobre el significat de l'amistat.