|
Yúliya Semènova
4t
ESO
Les Alzines
Girona
La meva vinguda a Catalunya
Em dic Yuliya Semenova. He nascut
l’any 1987 en una de les ciutats més
verdes, Kíev. Kíev és la capital
d’Ucraïna amb una població de 3,8
milions de ciutadans. Fins a l’any 1990 Ucraïna
formava part de la Unió Soviètica (U.S.S.R.).
El territori d’aquest gran Estat ocupava 1/6
part de la terra ferma. A part de Ucraïna també
formaven part d’ell unes altres 14 repúbliques.
És com Catalunya a Espanya. Però l’any
1999 a Moscú va succeir un cop d’Estat.
Els parlaments de totes les 14 repúbliques
van aprofitar la situació i es van declarar
independents. D’aquesta manera Ucraïna,
que lluitava per la seva independència durant
segles, es va convertir en un Estat sobirà.
A Moscú van succeir canvis espontanis, no planejats.
Abans tot era propietat de l’Ajuntament, però
era cadascú, que tenia algun poder intentava
convertir-se en un “amo” o “capitalista”.
Així va començar un “caos econòmic”.
Moltes persones s’havien quedat sense feina.
O amb feina però sense salari. Cada persona
intentava sobreviure, fent servir el que fos possible.
El meu pare també va fer servir
tot. Va anar a treballar a Sibèria fins que
d’allà van fer fora les empreses ucraïneses.
Va vendre gorres al mercat. Va treballar a diferents
empreses, però li pagaven molt poc o no li
pagaven res. Va obrir la seva pròpia botiga.
Però les lleis i molta altra cosa feien impossible
la feina. I així, una vegada, a l’any
1999 al meu pare li va trucar un amic i el va convidar
a Espanya a treballar. És clar, el meu pare
ho va acceptar i se’n va anar. Se’n va
anar tan ràpidament, que ni em vaig adonar
del que havia passat. Ens trucava cada setmana, comentava
lo maco i càlida que era el lloc. Les ganes
que tenia que hi anéssim. Passat mig any, al
juny, la meva mare va mirar de fer unes vacances i
se’n va anar a Espanya. Però tenint-me
a mi no podia quedar-se. Jo volia estudiar i acabar
l’ensenyament. L’any 2001 el meu pare
va aconseguir la residència i va poder venir
a Ucraïna. Cada vegada que venia ens deia que
vinguéssim a Espanya. Però jo no sabia
res d’aquest país i a més a casa
ho tenia tot clar. Sabia què tenia que fer
i on havia d’entrar després del col•legi
per rebre el diploma d’arquitecte. Quan el meu
pare havia vingut l’última vegada havia
comentat que a donat document de reuniment de família.
Això volia dir que havent rebut la residència,
podríem venir a visitar-lo quan ens donés
la gana.
Mentrestant jo estava acabant el novè
any d’estudi al col•legi. A finals de
maig la meva mare i jo vam rebre les Vises i començar
a preparar les maletes . No va ser gaire fàcil.
Per què? En aquest moment a Espanya només
hi vivia el meu pare. Ja hi vivia la meva tia, el
seu marit i les meves cosines. Feia un any i mig que
no els havia vist i tenia moltes ganes de portar-los
a tots regals. Per les persones, que se’n han
anat de la seva pàtria els millors regals són
llibres, pel•lícules, cançons…
Vam estar tant pendents de tot que ens van sortir
4 maletes. Primer, els avis ens havien portat a l’estació
del tren i tot anava perfecte. Però en arribar
a Moscú també van arribar els problemes.
Una de les maletes era tan pesada que quasi que no
la trèiem del tren. Després s’havia
de situar. A l’aeroport es podia arribar de
dos mètodes. El primer era metro i tren, el
segon era agafar un taxi: ràpid, còmode,
però car. Mentre pensàvem què
faríem, havia aparegut davant nostre un taxista
i ens va informar que el taxi no era pas tan car com
nosaltres pensàvem. Rebut un “sí”
el taxista havia ficat ràpidament les postres
maletes al cotxe. Vam arribar a l’aeroport a
les sis de la tarda i l’avió ho havia
fet a les 5 de la matinada següent. La nit l’havíem
passada a la sala d’espera. És important
observar que no era pas avorrit vam fer una excursió
per totes les botigues. Vam sopar en un cafè
amb una pizza, que era “enorme”. Vam mirar
la tele, vam llegir les revistes i fins a tot vam
dormir una mica. A les 5 de la matinada va manar a
la regictració i aquí ens esperava una
sorpresa. A l’hora de registració poseu
les maletes en una cinta, que se les emporta cap a
l’equipatge de l’avió. Però
us informen de que tenim 20 kg. de sobres i és
inevitable pagar-los. Ja no podeu tornar a agafar
la maleta. No, ja s’han anat i adéu.
Només podeu pagar-los. No és un problema
si porteu diners, però ens faltaren 20 euros.
La meva mare ha hagut de donar el seu anell a unes
persones per aquests diners, sabent que s’hauria
de fer una altre canvi sortint de l’avió
on a l’aeroport ens hauria d'estar esperant
el meu pare, agafant-li els diners. Però en
arribar ens esperava una altra sorpresa: el meu pare
no hi era. O sigui que no podem fer tornar l’anell.
Els nostres “salvadors” no podien esperar
al meu pare li van tornar l’anell a la meva
mare i se’n van anar cap a l’autobús,
que els esperava. La situació era molt incòmoda.
Semblàvem mentideres. Però el meu pare
havia arribat abans que marxés l’autobús
i vam tenir sort de tornar els diners. En això
ja es podria donar per acabat el meu viatge de Kíev
a Girona, però … Hi ha un dit : “l’home
proposa, Déu exposa”. Havia vingut a
Espanya a rebre la residència i tornar a casa
a acabar el curs. Però, en donar els documents
al Govern ens han informat que tindríem la
residència, després de 6 mesos. Havent-
ho pensat bé m’havia quedat per continuar
estudiant a Espanya. A vegades la vida presenta sorpreses,
les quals no te les pots ni imaginar. No sabem què
ens espera demà. És millor no mirar
el passat. L’important és esperar-te
el teu futur, anar cap al teu desig. Vull ser arquitecte
i on hauré d’estudiar no té importància.
Estic feliç vivint a Espanya, estudiant una
altra història, una altra cultura. Espero que
més endavant m’esperin més viatges
interessants, més trobades i ambicions. La
vida és un viatge molt gran i interessant.
|
