|
Paula Alejandra Carrillo Peña
1r
de Batxillerat
Les Alzines
Salt
I va arribar l’hora de marxar… els acomiadaments
mai m’havien agradat i el fet de veure tota
la meva gent, amb la qual havia viscut els anys més
importants de la meva vida, aquells que m’ajudaren
a créixer estaven allà amb mi en aquell
mateix instant. Tan a prop i tan lluny a la vegada!
A l’altre costat del vidre només observava
les seves cares per última vegada en molt de
temps. Quan els tornaria a veure? No ho sabia... dubtava
de tot, especialment del meu destí, del que
m’esperava a l’altre costat del “bassal”.
Massa quilòmetres... per què havia de
ser tan difícil? Una cosa era dir que volia
conèixer el vell continent i visitar tants
llocs com la meva ment pogués imaginar; però
una altra era anar-me’n de veritat... deixar
de trepitjar terra tricolor era un repte bastant ardu,
però era el que m’havia proposat i ja
no es tractava de penedir-me i tornar enrere sinó
de continuar endavant... Com més ràpid
pogués fer l’abordatge menys patiment
sofriria. “Iniciant l’enlairament, si
us plau, cordeu-vos els cinturons de seguretat”...
Finalment començà el canvi que va marcar
un abans i un després en la meva curta existència.
Després de fer tots els transbords necessaris,
vaig arribar aquí, a Girona. No entenia res
de res! Català? Mai havia sentit parlar d’una
llengua amb aquest nom! Em sentia una mica perduda,
confosa, ja que em semblava que entenia algunes paraules
de les persones que caminaven pel carrer, però
no arribava a captar les idees complertes ni el que
es volien comunicar de fons. Una que altra paraula
era el màxim que la meva ment arribava a entendre;
paraules que per cert, s’assemblaven força
a les de la meva llengua materna, el castellà
o espanyol (com diem nosaltres) tot i que el que parlem
nosaltres i el d’aquí no són ben
bé el mateix, però les diferències
són mínimes. Sincerament, la meva primera
impressió no va ser gaire bona, perquè
a vegades sents tant a parlar d’un lloc que
fins i tot arribes a idealitzar-lo i quan compares
un món perfecte amb el món real, te
n’adones que aquest últim té errors
i t’emportes una decepció. Això
va ser exactament el que em va passar. Com que m’havien
parlat tan bé d’aquest estat, el meu
pensament albergava una utopia i quan vaig veure la
realitat, aquesta no era igual a la que jo m’havia
imaginat. La meva imaginació m’havia
portat a creure que podien existir persones gairebé
perfectes i no vaig tenir en compte que tothom té
les seves qualitats i els seus defectes... Els mitjans
de comunicació mostren majoritàriament
esdeveniments negatius: guerres, morts, segrests,
etc. Per aquest motiu no vaig valorar suficientment
la meva pàtria i després, quan m’havia
instal•lat a l’estranger, vaig experimentar
la dita “mai no saps el que tens fins que no
el perds”... El fet d’haver deixat el
que més estimava a Colòmbia i de veure
tantes diferències de cop em va fer tancar
la ment i això no em va permetre aconseguir
una adaptació ràpida. Ho veia tot negre
i l’únic que feia era comparar... Soledat...soledat
era el que m’esperava cada vegada que sortia
a donar una volta, cada vegada que anava a estudiar,
cada vegada que mirava el rellotge, perquè
sempre li restava sis o set hores que són les
que hi ha de diferència entre Espanya i Colòmbia;
preguntant-me què estarien fent a aquella hora
la meva família i els meus amics. Sempre em
preguntava perquè no em tractaven de bona manera
però tampoc m’havia posat en la situació
dels altres, puix que, vist des de fora, jo era molt
negativa i només em queixava. És clar,
és difícil d’acceptar ràpidament
algú així. Tanmateix, poc a poc me’n
vaig adonar del meu comportament i de com havia canviat.
Poc a poc vaig acceptar la pèrdua que havia
tingut, però a la vegada em vaig adonar que
també havia guanyat molt. Quan començava
a conèixer les persones, m’adonava que
tenien moltes qualitats i segons com em tractaven,
vaig saber a qui l’interessava de veritat. D’aquesta
manera, vaig anar fent amistats i em vaig començar
a sentir a gust. Uns quants mesos després d’haver
arribat, ja entenia més el català i
vaig comprendre que el que havia de fer no era criticar,
sinó conèixer a fons l’altra cultura
i viure feliç per haver tingut aquella oportunitat,
l’oportunitat d’aprendre i conèixer
els costums d’un altre país, l’oportunitat
de tornar a començar de nou. La ciutat em semblà
molt bonica i la part antiga m’encisà
especialment. Els carrerons estrets, les pedres, els
ponts, la catedral... Ja havent-me adonat de tot el
que m’havia perdut fins aquell moment i havent
superat aquella etapa de depressió vaig obrir
els ulls. Vaig descobrir la ciutat, i amb les noves
amistats que havia fet, vaig tenir diverses visites
“guiades” per la ciutat. Gràcies
a tota aquella gent que va estar al meu costat, vaig
poder continuar el camí i el meu “jo”
vertader va tornar a sortir de dintre... ja no portava
sempre aquella cara de tristor... tornava a somriure
una altra vegada! Barcelona... caminar per una ciutat
tan gran em satisfeia. Gaudí, els grans magatzems...
que més podia demanar? A les vacances vaig
tornar al meu país perquè ja la nostàlgia
m’envaïa, però ja Catalunya tenia
un espai dins del meu cor. Vaig convidar una amiga
d’aquí perquè hi anés.
Un cop havia conegut el que havia sigut el meu món
la major part de la meva vida, es va enamorar d’aquell
racó d’Amèrica del sud i fins
i tot va aprendre’s molt de vocabulari colombià.
Ens vam fer molt amigues i això va ajudar que
m’imaginés que Colòmbia estava
present cada vegada que parlàvem. Quan vam
tornar, ja m’havia fet a la idea que la meva
nova llar es trobava aquí, i m’agradava,
m’agradava força... A més a més,
una petita, però molt important part de la
meva família també es va traslladar.
D’aquesta manera, vaig acabar d’ “echar
raíces” Ara que porto tres anys aquí,
m’adono que si me n’anés seria
dur d’assimilar un canvi d’aquestes magnituds,
perquè he passat moments inoblidables i em
sento feliç de trobar-me-hi. Catalunya ara
és com una segona casa per mi i estic segura
que a l’igual que jo, molta gent que porta anys
vivint en aquest lloc i que coneix la cultura a fons
pensa el mateix. El català, que al principi
havia significat un gran problema per adaptar-me,
ara és una facilitat més que tinc i
encara que no parlo amb tanta fluïdesa com amb
la llengua materna, les paraules no sorgeixen amb
tanta dificultat dels meus llavis i, en fi, es podria
dir que és una prova que finalment he arribat
a superar i que fins i tot he arribat a estimar.
|
