LLENGUA CATALANA
2n DE BATXILLERAT

1. TIPOLOGIES TEXTUALS

EL TEXT DESCRIPTIU

LA DESCRIPCIÓ

Descriure és explicar com és un objecte, un ésser animat, un espai, una persona.... Es pot descriure, per tant, qualsevol aspecte de la realitat: des dels més concrets, fins als abstractes.

En una descripció establim tres fases diferents:

  1. Analitzar allò que distingeix l'objecte descrit,
  2. Transcriure aquesta anàlisi en un lèxic pertinent,
  3. Convertir aquest vocabulari en un text concret,

Els continguts d'una descripció han de ser coherents i han d'estar ben cohesionats (relacionats entre ells).

CARACTERÍSTIQUES DE LA DESCRIPCIÓ

Descriurem les característiques morfosintàctiques i després les característiques lèxiques i d'estructura.

1. Característiques morfosintàctiques:

1.1 Les oracions solen ser simples i enunciatives
1.2 Si són compostes seran per subordinació de relatiu o de predicat nominal
1.3 Els temps verbals que predominen són els present d'indicatiu o l'imperfet d'indicatiu
1.4 Hi abunden els verbs copulatius (ser, estar, semblar) i els de pertinença (tenir, portar)
1.5 Les oracions són simples –com hem dit ja–, juxtaposades (unides per signes de puntuació) o coordinades copulatives amb el nexe i.

2. Característiques lèxiques:

El lèxic principal el constitueixen:

  • els noms
  • els adjectius qualificatius (amb funció d'Atr o CN)
  • i els SP equivalents a un adjectiu.

3. Característiques d'estructura:

Les descripcions tenen en general una estructura que s'aproxima a la de l'argumentació (encara que en alguns casos s'apropen a la conversa-diàleg o al text instructiu): com a text no és altra cosa que una sèrie de frases ben construïdes i organitzades, lligades en progressió informativa, que persegueixen una determinada finalitat.

Un text descriptiu té dues determinacions bàsiques: la determinació informativa i la determinació seqüencial. Consisteix bàsicament a la selecció d'uns temes, que són després estructurats. Per fer-ho cal prendre unes decisions semàntiques (del contingut) i unes altres de lingüístiques (de forma). Els tres tipus de decisions semàntiques i lingüístiques són les següents:

-atribuir a l'objecte que s'està descrivint característiques de sers ja coneguts (a través de la comparació i la metàfora)
-fixar-se en els aspectes (propietats o qualitats) que singularitzen (distingeixen) l'objecte
-afegir altres característiques.

LA DESCRIPCIÓ EN EL MÓN LITERARI

Les formes literàries en que apareix la descripció són molt nombroses (descripcions de personatges, ambients, llocs, paisatges, objectes...). Els temes poden ser reals (concrets o abstractes) i ficticis.

TIPUS DE DESCRIPCIÓ

Establim dues classificacions: segons la implicació de l'autor i segons el tema.

1. Segons la implicació de l'autor pot ser:

  • descripció objectiva: l'objecte és descrit sense manifestar la repercussió en el descriptor. Utilitza un llenguatge denotatiu.
  • descripció subjectiva: l'objecte es descriu amb els sentiments, emocions, etc. que desperten en el descriptor. Utilitza un llenguatge connotatiu.

2. Segons els temes parlem de:

-TOPOGRAFIA: descripció de l'espai, del lloc
-CRONOLOGIA: descripció del temps
-PROSOPOGRAFIA: descripció dels trets físics, externs
-ETOPEIA: descripció dels trets anímics, interns
-RETRAT: manté un grau de fidelitat alt amb la realitat material que descriu
- D. PARAL·LELA: compara per remarcar les diferències o les semblances
-QUADRE: descriu el context en que s'emmarca
-CARÀCTER: descripció de les característiques anímiques.

EL TEXT INSTRUCTIU

ELS MISSATGES DIRECTIUS

Els textos directius són missatges instructius. La funció més destacable d'aquests textos és la de dirigir, la de donar pautes per aconseguir una finalitat (consells de tota mena, instruccions d'ús, receptes, horòscops, etc.).

En general aquests textos contenen una proposició (com aconseguir quelcom, tot seguint els passos ordenats) i la incitació a fer-ho.

Ara bé, l'estructura d'aquests textos és difícil de precisar perquè sota aquesta etiqueta tipològica de textos s'apleguen modalitats discursives força heterogènies. Podem veure, tanmateix, un seguit de trets comuns a totes les estructures:

L'ESTRUCTURA DELS TEXTOS INSTRUCTIUS

  1. Mentre que la temàtica i la forma expressiva pot ser ben diversa, el destinatari és un de molt concret, ja que la funció que predomina en aquests textos és la funció conativa (Això explicarà la presència d'imperatius i frases exhortatives).
  2. El lèxic es caracteritza per la seva concreció i precisió.
  3. La sintaxi és plena de frases simples.
  4. L'estructura del text està ordenada de forma jerarquitzada, seguint els diferents passos del procés.
  5. Hi abunden les oracions imperatives i exhortatives.
  6. Les flexions verbals es refereixen al destinatari (concret –segona persona– o genèric –infinitiu o tercera persona–).
  7. Els connectors que indiquen ordre tenen un fort paper cohesionador (primerament, tot seguit, finalment, després...). Són nexes importants.
  8. Destaca, entre els signes de puntuació, l'ús del punt (seguit o a part) i –en segon lloc– del punt i coma.
  9. Aquests textos adquireixen unes presentacions força estereotipades.

TIPUS DE TEXTOS INSTRUCTIUS

Podem establir diferents classificacions dels textos instructius. Si ens atenem als diferents àmbits on s'apliquen:

  • àmbit professional: formularis, protocols, experiments químics, consells i normes...
  • àmbit tècnic: receptes, intruccions de muntatge, etc.
  • àmbit científic: vademècums.

Si ens atenem a l'abast de difusió:

  • textos divulgatius: guies, manuals, regles de joc...
  • textos on predomina la funció metalingüística del llenguatge: llibres d'estil, manuals de llengua, etc.

Hi cabrien, sens dubte, altres classificacions perquè, com ja hem dit, es tracta d'una tipologia textual força genèrica.

EL TEXT DIALOGAT

LA CONVERSA I EL DIÀLEG

Els textos dialogats són (1) missatges orals o escrits, que (2) recullen les expressions lingüístiques utilitzades en les alternances de parla de dues o més persones. (3) Els textos dialogats més utilitzats són les converses, els diàlegs.

El fet de conversar és característic de la naturalesa humana. Conversa i diàleg no signifiquen absolutament el mateix. Usem conversa per referir-nos al discurs que es va construint i reservem diàleg per designar el tipus de text que sorgeix d'aquesta situació comunicativa–la conversa–.

LES REGLES CONVERSACIONALS

La conversa no presenta a primera vista gaires restriccions (uns participants, un espai, i un temps). Però en totes les converses es respecten unes regles derivades de l'intercanvi de missatges.

Tota conversa té un inici i un final. En el moment que es modifiquen els participants o els marcs d'espai o de temps, direm que hem canviat de conversa.

Les regles de la conversa són regles de comportament social. Tot i que no són regles universals (cada comunitat social en tindrà les seves), hi ha aspectes que condicionen la relació entre els conversadors: l'edat, l'autoritat, la confiança, la timidesa, la por, els costums socials...

Entre les regles conversacionals, n'hi ha dues de fonamentals:

  1. El principi de cooperació (si no aquest intercanvi s'atura). El principi de cooperació e desenvolupa al voltant de quatre màximes (provenen del sentit comú):
    • la quantitat d'informació que s'intercanvien,
    • la veracitat de la informació donada
    • la pertinença de les informacions
    • la manera com s'exposen
  2. El principi de cortesia (en dependrà la relació entre els interlocutors i el context en què es trobin).

ASPECTES LINGÜÍSTICS DEL TEXT CONVERSACIONAL

Existeix una gran diversitat de textos conversacionals. El tipus oral de discurs que més s'utilitza és la conversa. Les converses solen ser directes i espontànies, encara que a grans trets podem identificar dues classes de converses: converses espontànies i converses planificades (crèdit 1, pg. 38).

  1. Les converses més habituals es transmeten a través del canal oral.
  2. S'empren més les oracions simples que les subordinades i les adverbials.
  3. No hi sol haver oracions passives
  4. Hi abunden les el·lipsis de sintagmes i d'informacions en general (frases inacabades), perquè el context permet comprendre el significat del discurs
  5. S'utilitzen mots de significat poc concret, de tipus genèric
  6. Hi sovintegen els elements interactius (funció fàtica): "Saps?"
  7. S'utilitzen marcadors metadiscursius: vull dir, és a dir...

ESTRUCTURA DEL TEXT DIALOGAT

És un tipus de composició textual, com ho és la narració, la descripció, l'argumentació, etc. Però els diàlegs poden ser heterogenis i contenir fragments propis d'altres tipus de discurs (petits monòlegs, breus narracions o descripcions...)

L'estructura del diàleg està formada per un conjunt d'intercanvis

  • intercanvis d'obertura: salutacions, etc.
  • intercanvis d'orientació temàtica: "Ara parlem de..."
  • intercanvis de desenvolupament: "Ha quedat prou clar?"
  • intercanvis d'acabament: "Deixem-ho aquí, doncs. Adéu siau."

El text cal completar-lo amb la lectura de les pàgines 38 i successives del llibre de 1r de Batxillerat.

EL TEXT ARGUMENTATIU

1. L'argumentació

L'argumentació és l'activitat verbal que sorgeix a partir d'una situació comunicativa de controvèrsia, desacord o polèmica. En aquestes situacions es necessita tenir arguments, raonaments vàlids i concloents que ajudin a convèncer l'interlocutor.

En tota argumentació hi ha una proposició que es considera veritable, la conclusió, i unes proposicions prèvies que s'han utilitzat per argumentar, les premises. La relació entre totes dues menes de proposicions s'anomena relació d'inferència.

La comunicació quotidiana és plena de situacions argumentatives, en la família, en el món laboral, etc.

2. L'estructura de l'argumentació

  1. plantejament: és l'exposició de la idea que es pretén defensar.
  2. desenvolupament: és la presentació, amb ordre i claredat dels arguments necessaris per defensar la tesi. S'hi diferencien:
    1. les premisses: són fonaments de la tesi anterior o bé nous fonaments per a la tesi que s'exposa.
    2. la cadena d'arguments: són demostracions que s'aporten per fer canviar l'opinió a l'interlocutor.
  3. conclusió: és la síntesi o reafirmació de la tesi argumentada.

3. Els textos argumentatius

3.1 Són tots aquells textos que tenen com a finalitat convèncer d'alguna proposició, tot adduint les raons que demostren una tesi o una conclusió. Tant pot ser argumentatiu un informe tècnic, com un assaig, una controvèrsia espontània, un discurs polític, un anunci o la crítica editorial.

3.2 En una argumentació sempre se suposen dues fases: l'establiment d'una proposició i la demostració de les hipòtesis en la conclusió. No totes les demostracions, però, pretenen convèncer racionalment a través de raonaments relacionats coherentment, sil·logismes (textos filosòfics, lògics, matemàtics…). També es pot persuadir l'auditori per altres mitjans (la publicitat n'és l'exemple més evident).

3.3 L'argumentació mínima consta d'una tesi i un argument, però n'hi ha de molt més complexes. Així, tenint en compte el nombre d'arguments, parlem de:

  • Argumentació simple: només utilitza un argument per defensar la tesi plantejada
    • Presentació de la tesi: Fer exercici va bé.
    • Exposició de l'argument: Tu fas esport cada dia.
    • Conclusió: Et trobes bé.
  • Argumentació múltiple: utilitza més d'un argument. Hi ha dues maneres de plantejar-la:
    • Argumentació múltiple coordinada: fa servir indistintament uns quants arguments que, sumats, justifiquen la tesi.
    • Argumentació múltiple subordinada: fa servir uns quants arguments relacionats entre ells
  • Contrargumentació: es pretén rebatre l'opinió contrària.

3.4 Hi ha diversos tipus d'arguments:

  • Argument causa-conseqüència: estableix una relació lògica entre els fets.
  • Argument d'autoritat: cita una autoritat acceptada per l'interlocutor.
  • Argument del benefici: justifica la tesi pel guany que se'n deriva.
  • Argument construït a partir de l'exemple: generalització a partir d'un fet concret.
  • Argument construït a partir de la comparació i la metàfora
  • Argument ad hominem, adreçat als principis, opinions i interessos de l'interlocutor, més que no pas a raons lògiques.

4. Caracterització dels textos argumentatius

Per convèncer d'una proposició, són importants els arguments, evidentment. però també ho són els recursos que faran l'exposició més clara i efectiva. Podem classificar aquests recursos en dos tipus: els recursos lèxics i gramaticals i els recursos d'organització i ordenació discursiva.

4.1 Recursos lèxics i gramaticals.

Les marques textuals argumentatives s'utilitzen per relacionar les oracions que constitueixen les premisses, els arguments i la conclusió. Per analitzar-les, cal fixar-se en la seva funció dins del text. No significa el mateix "Només queda mitja ampolla", que "Encara queda mitja ampolla", tot i que la realitat a què fan referència sigui una de sola.

Les locucions adverbials solen marcar l'orde en l'exposició (primerament, en segon lloc...).

Els nexes i connectors argumentatius són partícules que indiquen relació entre les diferents parts de l'argumentació. En general, expressen relacions d'oposició, de causa, de conseqüència, etc. (no obstant això, en canvi, en conseqüència, per tant...).

Respecte dels tipus d'oració i estructures sintàctiques, variaran segons pertanyin a la tesi, al desenvolupament o a la conclusió.

  • en la tesi, oracions completes enunciatives;
  • en el desenvolupament, oracions simples en les premises i subordinades, en els arguments;
  • la conclusió és breu i enunciativa.

4.2 Recursos d'organització informativa

La progressió temàtica segueix un model similar al text expositiu (enllaç), però amb alguna particularitat: l'ordre de la presentació dels enunciats presenta dues alternatives.

  • la progressió directa posa en primer lloc els enunciats de la tesi, les premisses i els arguments i deixa per al final la conclusió.
  • en la progressió inversa, en canvi, la conclusió en forma d'hipòtesi, s'escriu a l'inici i després s'exposen els altres enunciats textuals.

La tria d'un altre tipus de progressió dependrà de la finalitat buscada: per exemple, els anuncis publicitaris s'ordenen habitualment en progressió directa, mentre que en els debats s'acostuma a argumentar en progressió inversa.

EL TEXT EXPOSITIU

1. L'exposició

Una exposició é l'explicació d'un tema o d'unes idees clares que es presenta d'una manera clara i que s'organitza seguint un ordre lògic. La presència d'aquest tipus de missatge en el nostre entorn és present en tots els actes comunicatius en què es transmet informació.

Sovint exposar i explicar són termes utilitzats indistintament per referir-se als textos que tenen una finalitat informativa o didàctica.

En general, identificar un text tot atribuint-li una tipologia concreta no és gaire senzill perquè habitualment es barregen diversos tipus de text. En una exposició pot haver narracions, descripcions, etc. Només sabrem ben bé la tipologia d'un text si atenem a la finalitat amb què ha estat elaborat: si el propòsit no és descriure, si no fer entendre allò que es descriu, parlarem de text expositiu.

2. L'estructura dels textos explicatius

En la comprensió d'un text expositiu intervenen l'organització de la informació i la forma d'exposar-la, i, lògicament, els coneixements previs sobre el tema exposat per part del destinatari.

L'estructura habitual d'un text expositiu (explicatiu o informatiu) comprèn tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió.

  • introducció: es presenta el tema, la seva importància, els objectius, fonts documentals, etc. La introducció sol constituir el primer paràgraf del text.

  • desenvolupament: es va exposant la informació del tema de manera clara i ordenada. És la part central del text. L'estructura ordenada i les relacions lògiques dels continguts són fonamentals en aquests tipus d'escrits. Hi pot haver exemples, comparacions, anècdotes...

  • conclusió: resum de les idees principals que s'han exposat o la opinió personal. Hi apareixen fórmules típiques de cloenda

Altres recursos estructurals que poden tenir els textos expositius són: el títol (referència breu sobre el tema), citacions de fonts de documentació, altres suports informatius (il·lustracions, esquemes, gràfics, etc.).

3. Tipus de text expositiu

Les formes d'exposició són omnipresents en els àmbits de la ciència, la tècnica i l'ensenyament.

Es poden establir sis tipus diferents de missatges expositius:

  • text cientificotècnic especialitzat, propi dels especialistes d'una matèria;
  • text de semidivulgació, adreçat a un públic universitari o amb uns certs coneixements del tema;
  • text de divulgació, dirigit a un ampli sector de la societat;
  • text científic pedagògic, propi de l'educació, llibres de text, etc.;
  • text d'investigació, del tipus tesi doctoral o similar;
  • text científic oficial, informes d'equips investigadors.

Encara que habitualment són textos escrits, també poden presentar la modalitat oral.

4. Caracterització dels textos expositius

4.1 La llengua del text explicatiu ha de tendir cap a la màxima claredat. Per això, la sintaxi ha de ser senzilla i el lèxic clar i precís (en la modalitat divulgativa, tanmateix, no s'abusarà de la terminologia que serà emprada en la modalitat especialitzada).

4.2 Tot i que no es poden establir un trets determinants, sí hi ha unes certes regularitats:

  • l'objectivitat en l'explicació: oracions en tercera persona;
  • hi abunden oracions subordinades de relatiu i aposicions, ja que permeten afegir informació secundària;
  • el temps verbal característic és el present d'indicatiu, per la seva atemporalitat;
  • la selecció de substantius i verbs té en compte els criteris de claredat i precisió, per evitar ambigüitats;
  • hi ha nombroses nominalitzacions, tant d'accions com de processos o estats, ja que permeten la síntesi i l'abstracció de la informació.
  • els adjectius són neutres, aporten matisos específics i precisos
  • la cohesió lèxica queda garantida per la repetició de paraules, la utilització´d'hiperònims i hipònims i mots de la mateixa família.
  • els connectors tenen un paper important, sobretot els que estableixen relacions lògiques i els que concreten o matisen.

4.3 Unitats bàsiques de construcció textual

  • la comparació,
  • la resposta a un problema,
  • la causalitat (relació entre un antecedent i un conseqüent),
  • la descripció,
  • la seqüència (o enumeració).

4.4 Pel que fa a la progressió temàtica, el models més utilitzats són el tema derivat (es parteix d'un tema que es va dividint en subtemes) i la progressió lineal (el comentari d'un tema porta a un nou tema i així successivament).

4.5 Externament els textos expositius s'organitzen en paràgrafs, en funció de la progressió temàtica.