|
ELS GÈNERES LITERARIS Com que la literatura és una determinada expressió del llenguatge, els elements de l'anàlisi lingüística també serviran per analitzar un text literari. La lingüística moderna ha establert que un signe lingüístic es divideix en dos aspectes complementaris: forma i substància. Els gèneres estableixen una classificació de la producció literària eminentment culta segons les característiques formals del discurs. 1.1 Evolució dels gèneres literaris 1.1.1 La classificació tradicional dels gèneres la devem a Aristòtil (s. IV aC):
Com es pot observar aquesta classificació feia referència més a aspectes de contingut que no pas de forma. 1.1.2 Modernament els gèneres han evolucionat cap a una classificació més simple:
1.1.3 Ara bé, cal tenir present que la crítica literària més avançada rebutja la divisió en compartiments estancs dels gèneres literaris. El discurs literari és analitzat des d'una perspectiva que defuig les classificacions simplificadores i entén que l'art contemporani va més enllà de les velles normes i limitacions.
2. La poesia 2.1 El poema i el jo poètic La poesia s'expressa principalment en el poema, però no únicament. Hi pot haver poesia en la prosa, en la novel·la, en el teatre... Però, centrant-nos en el poema, sigui quina sigui la forma que presenti, sempre hi ha un subjecte que parla, que s'expressa, que comunica un missatge poètic. Aquest subjecte (que en la novel·la s'anomena narrador), en poesia rep el nom de veu, de jo poètic, i no s'ha de confondre amb l'autor en tant que personatge històric. L'autor és la persona que compon el poema, però no és apropiat identificar-lo amb la veu poètica. Deixant de banda si l'autor és sincer o no, o si la composició poètica reflecteix el seu estat d'un moment però no d'un altre, els textos literaris tenen una formulació prou oberta per adaptar-se a nous temps i a nous receptors. Per això diem que un poema, un cop formulat, deixa de ser un episodi històric lligat a una cronologia concreta i esdevé un component del corpus literari general. Així, qualsevol receptor pot fer-se'l seu, interpretar-lo i sentir-lo a la seva manera. 2.2 Característiques del llenguatge poètic El llenguatge poètic té dues característiques bàsiques que engloben totes les altres: ritme i figura. El ritme és la repetició de sons, de paraules. d'estructures, d'idees. El poema, doncs, té una relació tan intensa –una fusió entre la fonètica i el significat que és intraduïble a la prosa i no és apte per a ser resumit. El poema és una manera original de captar el món i és capaç de provocar un gaudi estètic lligat a un aprenentatge cultural. Els diccionaris recullen els significats convencionals dels mots, aquells significats primaris, que serveixen per comunicar-se, anomenats denotatius. però, en alguns casos recullen també una altra accepció, el sentit figurat. Per exemple, "anar amb el coll dret" té un sentit literal i un sentit figurat. El sentit figurat pot ser més corrent, fins i tot, que el sentit denotatiu. En poesia, qualsevol paraula o expressió pot assumir un significat figurat o connotatiu, que depèn del context, de l'autor o del lector. El resultat és el fenomen anomenat recurs expressiu, figura retòrica, o simplement, figura. 2.3 Mecanismes de formació de figures Hi ha quatre mecanismes principals
2.4 Elements bàsics de la poesia La forma que adopta l'expressió poètica és el poema. La unitat bàsica d'un poema és el vers. 2.4.1 El vers El vers és una successió de paraules que ocupen una sola ratlla i són determinades pel nombre de síl·labes (metre), la rima i el ritme. El nombre de síl·labes d'un vers són les síl·labes que es poden comptar fins a l'últim accent. Els versos poden ser d'art menor (menys de 9) o d'art major (9 ó més de 9). En els versos d'art major podem trobar una pausa, cesura, que divideix el vers en dos hemistiquis. El ritme s'obté mitjançant la repetició de combinacions de síl·labes tòniques i àtones (peus rítmics). La rima és la repetició dels sons al final dels versos a partir de la darrera vocal tònica. La rima és consonant si rimen tots els sons i assonant si només rimen els vocàlics. També distingim entre rima masculina, quan les últimes paraules dels versos que rimen són agudes, femenina, quan són planes o esdrúixoles, i maridada, si s'alternen versos masculins amb femenins. 2.4.2 Les estrofes Els versos es combinen formant estrofes. Si els versos d'una estrofa tenen el mateix nombre de síl·labes, s'anomenen isosil·làbics. Si el nombre de síl·labes és diferent, anisosil·làbics. Les estructures estròfiques més comunes són les següents: els versos apariats, els tercets, els quarts i les quartetes (d'art major o menor), la quinteta, l'octava, la dècima i el sonet (aquest darrer, més que no pas una estrofa és una estructura de poema). 2.5 Altres formes de poesia Tot i que associem el concepte de poema a l'estructura en vers, l'expressió poètica també pot tenir altres manifestacions: La prosa poètica és un text escrit en prosa que utilitza recursos poètics. El cal·ligrama és un tipus de composició poètica en què el text adopta una forma o una disposició relacionada visualment amb el contingut. El poema visual, en canvi, és una forma poètica que prioritza la comunicació i el poder d'atracció de l'obra. Es caracteritza per la substitució dels elements tradicionals del poema per elements visuals: imatge, dibuixos, gravats... 2.6 Classificació de les figures Entre les diverses possibles classificacions, proposem la següent:
2.6.1 Figures fòniques La més important és la rima. Són també figures fòniques l'al·literació (repetició pròxima de sons), la paranomàsia (repetició pròxima de grups fònics), l'onomatopeia (imitació de sons reals) i, en general, els anomenats jocs de paraules. 2.6.2 Figures morfosintàctiques La més pròpia del vers és el paral·lelisme o repetició d'una mateixa estructura en diverses frases seguides. Altres figures són una repetició d'una sèrie de paraules, blocs de paraules, sigui al començament o al final d'un vers. Altres: anàfora, polisíndeton, asíndeton, el·lipsi, hipèrbaton... 2.6.3 Figures lògiques
2.6.4 Figures semàntiques Hi ha dues figures semàntiques que destaquen entre totes per la seva importància:
3. El gènere teatral 3.1 Caraterització És el gènere al qual pertanyen totes les obres l'objecte de les quals consisteix a representar una acció sobre l'escena. Presenta unes característiques que el distingeixen dels altres gèneres:
3.2 El text teatral Una obra de teatre està formada per diversos tipus de text: el text escènic, el text acotat i el text principal.
3.3 L'estructura El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en què es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval –marcat normalment per la baixada del teló–. Tot i que el nombre d'actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenllaç. Les escenes són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l'acció, pel temps, per l'entrada i sortida dels personatges. El nombre d'escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de deu. El quadre és la subdivisió temàtica d'un acte, assenyalada per un canvi en el decorat. 3.4 El discurs teatral El diàleg és la forma més estesa del discurs teatral. Quan s'analitzen els diàlegs, cal tenir present la situació dels interlocutors (igualtat, inferioritat...), la forma d'actuar (dialècticament, si es repliquen complementàriament, expositivament i interrogativament), i la relació amb l'acció (si la matisa, la posa en moviment...). En molts casos, el diàleg es trenca per la llarga intervenció d'un dels personatges; en aquest cas podem parlar de monòleg: discurs no adreçat directament a un interlocutor. És un diàleg interioritzat en què un mateix és alhora l'emissor i el receptor. També existeix el soliloqui (un personatge es parla a ell mateix i sense testimonis) i l'apart (quan es fa participant o còmplice al públic de la història, sense que se n'esperi resposta. 3.5 L'espai L'espai escènic és l'espai que percep el públic durant la representació. Varia segons la concepció de l'obra. L'escenografia és el conjunt d'elements que s'afegeixen a l'espai escènic per reduir un determinat ambient o clima. Inclou els elements decoratius, el mobiliari, la il·luminació i l'atrezzo, que és el conjunt d'accessoris que complementen la caracterització dels actors i d'objectes que es fan servir durant la representació. l'escenari és la part del teatre on es col·loca el decorat i on es desenvolupa majoritàriament l'acció dramàtica. La tramoia és el conjunt de mitjans mecànics emprats per fer les transformacions escèniques, canvis de decoració, efectes especials... En el teatre tradicional el teló, s'apuja i s'abaixa marcant l'inici i l'acabament dels actes. 3.6 Gèneres i subgèneres dramàtics. 3.6.1 Tragèdia La tragèdia és un gènere clàssic nascut a Grècia. Els seus personatges , pertanyents a les divinitats o la noblesa, han de lluitar contra un destí inevitable. El final és sempre tràgic i el llenguatge és culte. És el gènere més estretament vinculat al món grec. A l'Edat Mitjana la tragèdia pràcticament va desaparèixer, però s'activà novament a partir del s. XVI. En els temps contemporanis la tragèdia ha sofert una transformació molt profundes i, de vegades, es confon amb el drama, es fa tragèdia col·lectiva o s'enfronta l'heroi amb l'absurd. 3.6.2 Comèdia Presenta personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians i prosaics, situacions imprevistes, obstacles que dificulten la realització d'una acció en la qual els personatges es mostren ridículs, ignorants, però que té un final feliç, on es recupera l'ordre de totes les coses i de totes els valors criticats. La comèdia pretén provocar el riure de l'espectador. Els personatges solen ser simplificacions arquetípiques, que encarnen un defecte o un valor que no quadra amb l'esquema vigent. 3.6.3 Tragicomèdia Gènere dramàtic que comparteix elements de la tragèdia i de la comèdia. Va ser conreada sobretot a Roma. Shakespeare i Lope de Vega l'adopten com a eina per renovar els gèneres dramàtics. Té una sèrie de característiques constants:
3.6.4 Drama Gènere teatral modern, per oposició als clàssics de la comèdia i la tragèdia. Planteja, com la tragèdia, un conflicte, situat, en aquest cas, en el pla de la realitat i dels homes, de les forces mesurables. L'heroi dramàtic és un heroi inconscient que ha de lluitar contra quelcom que no preveu. L'enfrontament es dóna entre l'home individual i la societat. Es presenta com una síntesi entre elements de la comèdia i de la tragèdia. El patetisme tràgic és barrejat amb elements realistes, còmics, irònics i absurds. El drama planteja sempre un final tràgic, on no és possible la reconciliació: suïcidi, mort... 3.6.5 Altres gèneres dramàtics:
5. LA PROSA NARRATIVA 5. 1.CARACTERÍSTIQUES DEL GÈNERE NARRATIU El text narratiu és el missatge en prosa destinat a un o a diversos receptors, organitzat a través d'un codi literari i que l'emissor situa en un context fictici. Presenta la història del conflicte d'un personatge. La història és una invenció de l'autor que imita la realitat: el lector no busca la veritat de l'obra, sinó la seva versemblança, perquè sap que és fictícia. D'altra banda, tota obra narrativa sempre presenta almenys un conflicte: una situació problemàtica que cal afrontar i, finalment, resoldre. 5.2 LES TÈCNIQUES NARRATIVES En qualsevol novel.la trobem diferents tipus de tècniques o procediments narratius: la descripció, que caracteritza els perso-natges i els diversos elements que ambienten la història (objectes, paisatges, impressions, estats d'ànim...); el diàleg, que introdueix la veu dels personatges; i la narració, que exposa els fets i els esdeveniments de manera dinàmica. La narració, el diàleg i la descripció es poden combinar de maneres diverses i cada obra o cada fragment pot ser redactat amb un procediment diferent. Aquests procediments donen lloc a tres estils bàsics: l'estil directe, l'estil indirecte i l'estil indirecte lliure.
Dues característiques tècniques presents en la prosa narrativa i fonamentals en el conte són la tensió narrativa i el clímax: la tensió narrativa consisteix en l'evolució de l'interès argumental, que pot ser lineal o gradual; el clímax és el punt més interessant de l'argument.
5.3 L'ESTRUCTURA DE LA TRAMA. En un text narratiu podem trobar diversos tipus de trama o estructura temàtica:
Hi ha trames que presenten la història narrada amb principi, nus i desenllaç. Les novel.les que presenten aquesta estructura donen als lectors informació sobre allò que passa als seus personatges. S'anomenen novel.les tancades. Altres novel.les, en canvi, relaten episodis o aventures que no formen una acció única, o que la deixen sense final: són les anomenades novel.les obertes. 5.4 EL PUNT DE VISTA El punt de vista, identificat sovint amb la focalització, és l'angle de visió des del qual transcorre la narració, el punt on se situa el narrador per contar la història.
Es poden produir alteracions en l'ús d'un punt de vista narratiu: la paralipsi, que consisteix en l'omissió d'un tipus d'informació que es nega al lector (per exemple, pensaments que farien endevinar el desenllaç abans d'hora); o la paralepsi, per la qual s'inclou un aprofundiment en la visió d'un personatge i es dóna d'aquesta manera una informació complementària no prevista. 5.5 EL NARRADOR O VEU NARRATIVA És el mitjancer entre l'autor i el lector en l'acte de la comunicació literària. L'autor conta el relat a través d'una veu, segons diverses possibilitats tècniques. El narrador és extern quan no coincideix amb cap dels personatges de la història. També rep el nom d'heterodiegètic o narrador-historiador. La narració és en tercera persona, i acostuma a buscar l'objectivitat. Dins del narrador extern podem trobar diverses possibilitats:
El narrador és intern quan esdevé un protagonista o personatge de la història. També rep el nom d'homodiegètic o narrador actor. Predomina la narració en primera persona i s'acostumen a interpretar els fets de manera subjectiva. Dins del narrador intern podem trobar diverses possibilitats:
Un cas extrem del narrador testimoni és la del narrador (testimoni) observador, que no intervé en els fets i que es pot confondre amb el narrador extern o observador. La diferència és que aquest, el narrador testimoni, utilitza la primera persona. 6.ELS PERSONATGES Segons la importància que la seva presència té en el desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser principals o secundaris.
La caracterització dels personatges acostuma a ser diferent segons el tipus de novel.la. Per exemple, en les novel.les costumistes o en les de gènere policíac, el grau de desenvolupament dels personatges és menor que en les novel.les anomenades psicològiques. Així, pel que fa a la caracterització, els personatges poden ser plans o rodons.
En algunes obres hi ha personatges que no responen al tipus d'individu amb trets humans; en aquest cas, es pot tractar d'un personatge col.lectiu o bé d'algun aspecte que ha adquirit un significat simbòlic i ha esdevingut un personatge.
7.EL TEMPS Tota novel.la se situa en un temps determinat, que pot ser passat, present o fins i tot futur. A més, aquests temps no són necessàriament excloents i poden conviure en la narració. Malgrat tot, el temps que caracteritza el relat és el passat, pel fet que així se subratlla la distància entre el moment de la narració i els fets relatats. Quan s'analitza el temps, s'han de diferenciar dos aspectes: el temps narratiu i el temps històric.
8.L'ESPAI L'espai és el marc ambiental en què es mouen els personatges i transcorren els fets; aquest marc pot ser real o imaginari. L'espai esdevé fonamental en les novel.les històriques o realistes. 9.ELS GÈNERES NARRATIUS Conte: text narratiu de ficció, generalment
breu, caracteritzat per la intensitat i l'esquematisme sintètic,
per la visió parcial o fragmentària o centrada en un aspecte
d'un tema, per la presentació dels fets en si mateixos sense preàmbuls
i que tot conflueix de cara als fets que constitueixen el nervi del conte.
Té menys varietat i matís que la novel.la, però té
més contundència i força expressiva. Tradicionalment
també, cal afegir-hi la finalitat clara de moralitzar i entretenir.
L'extensió del conte literari no té uns límits rígids
i sovint provoca confusions. No s'ha definit encara la diferència
entre conte, narració llarga i novel.la curta. Algunes llengües
com l'anglès s'han acostat a una terminologia més precisa:
tale per a la narració breu, i short story per al conte llarg. Faula: composició breu en vers o en prosa que pot estar formada per un sol episodi, els protagonistes de la qual són animals o éssers inanimats, i que comporta un ensenyament exemplar. Llegenda: es tracta d'una narració, generalment de caràcter popular, que conté un nucli temàtic de tradició històrica, però reinterpretat, magnificat, per la imaginació o per males interpretacions, rumors o per la suggestió de l'excepcionalitat dels fets. Es presenten normalment reunides en cicles, a l'entorn de protagonistes (Jaume I, Joan Garí...) Novel.la: gènere narratiu de ficció, d'extensió regular o llarga, que modelitza en registre ficcional els conflictes i les tensions de l'ésser humà inserit en la història i en el si d'una comunitat. És un gènere de definició complexa perquè va néixer i es va desenvolupar al marge de la preceptiva i de l'anomenada literatura culta, per la qual cosa es va diversificar des del principi, i va admetre tota mena de possibilitats i recursos discursius. La novel.la és enunciada per un narrador, que és una entitat dficcional instruïda per l'autor. A la novel.la sempre hi ha algú, alguna instància, que relata (que pertany al món de ficció instaurat i que, per tant, no és l'autor), encara que el narrador no sigui una figura explícita. I, en elegir la figura del narrador, l'autor selecciona també una sèrie d'estratègies discursives, que són aquelles a través de les quals convertirà la història en trama. En la novel.la es desenvolupa una acció relativament extensa, que pot tenir ramificacions secundàries o altres accions encaixades. Els intèrprets de l'acció són els personatges, que són presentats mitjançant diverses tècniques possibles de caracterització.I aquesta acció, que es relata des d'un temps concret mitjançant la instància narrativa, es desenvolupa en unes coordenades d'espai i temps.
Rondalla: tipus de narració popular
que combina elements fantàstics amb reals, destinada especialment
a un públic infantil, amb una finalitat moralitzadora. Està
lligada a les formes orals i es caracteritza per la simplicitat de la
trama i per l'ús d'un llenguatge molt efectiu (frases fetes, onomatopeies,
fórmules estereotipades d'inici i final...).
5. L'ASSAIG 5. 1.Caracterització. L'assaig és un gènere literari en prosa, de caràcter no ficcional, que es val del relat per tal d'explicar el pensament del seu autor en els diversos aspectes del coneixement (filosofia, religió, art...). La voluntat estètica forma part del discurs assagístic, però la finalitat prioritària del missatge és la de comunicar idees amb una clara explicitació autorial. El textos assagístic es diferencien dels textos científics per la seva finalitat, malgrat la similitud formal en alguns aspectes. L'estudi acadèmic, la tesi, el tractat o la monografia científica pertanyen a la tipologia de textos explicatius, tret que comparteixen amb algunes obres didàctiques, però aquells incorporen al text les fonts d'informació en què es basen (bibliografia) i segueixen el procediment científic: plantejament d'una hipòtesi inicial, verificació empírica i conclusions. Actualment, atesa la diversitat de tipus de textos que es poden incloure en aquesta denominació, és preferible la de gèneres didacticoassagístics, que inclouen tres modalitats de discurs:
Degut a aquesta diversitat, el contingut també és divers, i això permet fer-ne una agrupació temàtica:
Malgrat tota aquesta diversitat, els textos assagístics tenen unes característiques comunes:
5.2. TIPOLOGIES TEXTUALS DELS TEXTOS ASSAGÍSTICS. Els textos assagístics presenten dos tipus de tipologia textual: l'argumentació i l'exposició. a) El text argumentatiu. Pretén convèncer i modificar el punt de vista del destinatari. S'articula de manera ordenada al voltant de la defensa d'una o diverses idees raonades. Serveix per a exposar opinions, contrastar-les, rebatre-les, persuadir i convèncer. La finalitat predominant és conativa. Utilitza frases llargues, oracions coordinades adversatives, subordinades causals, consecutives i finals, verbs de pensament i de llengua, referències i comentaris d'altres textos, etc. La seva estructura acostuma a ser:
b)Text expositiu Proporciona informació sobre un tema del qual es pressuposa que el destinatari ja té un cert coneixement amb l'objectiu d'ampliar-lo i, si s'escau, de modificar-lo. És per això que, de vegades, el text expositiu es combina amb el text argumentatiu.
5.3. GÈNERES ASSAGÍSTICS. -Article: Text de poca extensió sobre un tema determinat, que es caracteritza pel fet que s'insereix en llocs (diaris, periòdics, revistes,etc.)als quals el públic té fàcil accés. -Dietari: Forma de diari personal que explica, dia a dia, els fets personals més importants, les opinions sobre temes diversos, observacions i reflexions... -Discurs: Exposició del seu pensament que algú fa al públic amb un fi persuasiu. -Epístola: Assaig que segueix l'estructura d'una carta. -Estudi i tractat: Són textos d'una certa extensió, més breu en el primer cas, que sistematitzen un determinat saber o matèria i que estan més a prop del llenguatge científic que de l'assagístic. -Manifest: Document en què una persona, un grup o una entitat fa públiques les seves intencions. Són famosos els manifestos romàntics o avantguardistes. -Opuscle o fullet: Ambdós són d'una estensió més petita que un llibre. Els dos termes són sinònims, però se sol atribuir al primer una dignitat ideològica que el segon no té. -Pamflet: És un fullet o un full de propaganda política o ideològica. -Ressenya: Examen crític d'una obra o article publicat recentment.
6.1 EL GÈNERE PERIODÍSTIC 1.CARACTERITZACIÓ DEL GÈNERE. És un gènere recent, aparegut al segle XIX, caracteritzat per la seva font de difusió: els mitjans de comunicació moderns i la premsa escrita. Alguns dels textos d'opinió es poden considerar periodisme literari atesa la seva elaboració formal i la presència del punt de vista subjectiu del periodista. Es poden dividir en dos grans grups: els textos informatius, que tenen com a objectiu prioritari la transmissió d'informacions sobre persones, llocs, accions o esdeveniments; i els textos d'opinió o interpretatius, que no responen a les característiques pròpies de la informació ja que pretenen divulgar idees i estan molt vinculats amb la creació personal. Els textos d'opinió tenen molts elements comuns amb els textos assagístics, i sovint es fa difícil destriar-los. 6. 2 LA TEMÀTICA I LA SELECCIÓ D'INFORMACIÓ. La informació periodística busca, principalment, temes d'actualitat i d'interès general. El criteris per a seleccionar temes d'interès general solen ésser:
6.3 LA PRESENTACIÓ I LA COMPOSICIÓ. La peculiar composició dels diaris ve determinada per dos principis:
La presentació ve marcada per elements formals que determinen la importància relativa d'unes informacions sobre les altres: la ubicació (primera pàgina/pàgines internes), l'espai (superfície ocupada: tota la pàgina, algunes columnes), i la tipografia (tamany i tipus, sobretot en els titulars). 6.4 ESTRUCTURA DEL TEXT PERIODÍSTIC Pràcticament tots els gèneres periodístics presenten dues o tres parts diferenciades tipogràficament: els titulars, el cos o desenvolupament i el lead o entrada. Els titulars. Apareixen destacats formalment i poden tenir tres funcions diferents: delimitar el text (funció d'obertura), oferir els aspectes més rellevants del text des del punt de vista informatiu (funció de resum) i cridar l'atenció del lector (funció de captació d'atenció). Si apareix més d'un titular, el principal rep el nom de títol, que acostuma a anar precedit de l'antetítol (que pot afegir informació o precisar el contingut) i seguit del subtítol (que funciona com a sumari dels aspectes informatius més importants del text). El lead o entrada. És el primer mòdul del cos del text. Té una funció especial: oferir al lector un resum més ampli que l'obtingut pels titulars. Informa sobre els aspectes principals de l'esdeveniment. El cos o desenvolupament. En el cos del text es desenvolupen els diferents components de continguts. Tret dels gèneres d'opinió, que es caracteritzen per la seva llibertat de composició, el cos dels discursos periodístics d'organitza també en mòduls. Cadascun d'aquests mòduls desenvolupa un únic tema o subtema i esdevé una part del text bastant autònoma. Aquest tipus de composició permet ometre informació o intercalar-ne de nova sense alterar la comprensió de la resta de text. 6.5 ESTRUCTURES PERIODÍSTIQUES El text periodístic es presenta organitzat segons estructures diferents que depenen de factors diversos, entre ells el gènere al qual pertanyen.
6.6 ASPECTES VERBALS L'ús de la llengua a la premsa tendeix a l'objectivitat, la claredat i la correcció. L'objectivitat es reconeix per l'absència del subjecte en l'enunciat i per la recerca de credibilitat (dades, testimonis, xifres...). La claredat es manifesta en el lèxic i en la sintaxi. El lèxic no ofereix dificultats de comprensió i, quan s'empren tecnicismes, estrangerismes o sigles, s'expliquen. La sintaxi tendeix a evitar la complexitat. 6.7 SUBGÈNERES PERIODÍSTICS SUBGÈNERES INFORMATIUS Notícia: És un text breu d'informació sobre un fet d'actualitat recent. No conté opinions personals de l'autor. Forma el gruix principal dels escrits que trobem en la premsa escrita i repon a sis preguntes bàsiques: qui?, què?, quan?, on?, com? i per què?. Consta del titular, el subtítol (que inclouen el qui i el què), l'entrada (síntesi de les dades bàsiques) i el cos (exposició de les dades en ordre decreixent d'importància). Reportatge objectiu: Tracta sobre qualsevol tema -que pot no ser d'estricta actualitat- de manera documentada, perquè el periodista la considera d'interès general. És més extensa que la notícia i inclou elements com: valoracions de protagonistes o testimonis dels successos, detalls de xifres i dades, i textos complementaris (fotografies, esquemes, i altres tipus d'informació gràfica. SUBGÈNERES D'OPINIÓ Article d'opinió: Escrit de persones que col.laboren esporàdica-ment i que expressen opinions, judicis, idees o comentaris personals sobre fets actuals o d'interès humà. També rep el nom d'article de col.laboració i, en funció de la seva distribució, de columna. Article de crítica: Ressenya informativa, interpretativa i avalua-dora d'una obra publicada, exposada o representada en públic ( literatura, pintura, música, cinema..), segons el criteri de l'autor de l'article, amb la finalitat d'orientar el lector. Cartes dels lectors/al director: Són escrits dels lectors, adre-çats al director, que solen expressar opinions, comentaris, agraïments...sobre esdeveniments d'actualitat, qüestions personals, informacions o articles publicats en el diari. Acostumen a passar una censura prèvia, que únicament superen aquelles cartes que combreguen ideològicament amb el diari. Editorial: Escrit sense signar que dóna opinió sobre la manera de pensar del diari en temes d'abast social. L'opinió coincideix amb la de la direcció del diari i orienta al públic lector. Si apareix signat rep el nom d'article de fons. Entrevista: És un diàleg extens i aprofundit entre un periodista i una persona coneguda. N'hi ha de dos tipus: les informatives, centrades en l'opinió de l'entrevistat sobre fets d'actualitat, la seva feina, etc., i les psicològiques, basades en la personalitat de l'entrevistat. SUBGÈNERES HÍBRIDS. (INFORMATIUS I D'OPINIÓ) Crònica: Informació presentada per un corresponsal o un enviat especial que informa d'uns esdeveniments recents que s'analitzen, es valoren i s'interpreten. Es redacta en tercera persona i pertany a àrees més o menys específiques: esportiva, judicial, política,etc. La crònica fuig de l'estil neutre dels discursos informatius i empra els recursos lingüístics per tal de dotar a la crònica d'amenitat, atractiu i, fins i tot, valor literari. Reportatge interpretatiu: Inclou, com en la crònica, informació i opinió. És més freqüent en els setmanaris especialitzats que en els diaris, on apareix de forma esporàdica. No interessa la immediatesa dels esdeveniments. Els més característics són fruit del "periodisme d'investigació": després d'un procés de documentació que pot ser llarg, el redactor ofereix les seves conclusions en forma d'un conjunt de tesis que es veuen recolzades per les dades objectives recollides.
|
